Subscriu-te

Crítica

Sentir la ‘gioia’ händeliana

El contratenor de Bejun Mehta, en una actuació anterior al Liceu. © Antoni Bofill (foto d’arxiu)

CONCERT BEJUN MEHTA. Bejun Mehta, contratenor. Freiburger Barockorchester. Petra Müllejans, directora i concertino. LICEU. 3 DE DESEMBRE DE 2012.

Per Mercedes Conde Pons

El concert de Bejun Mehta que va tenir lloc al Gran Teatre del Liceu el dilluns 3 de desembre passat era, per a alguns, un concert molt esperat. Sobretot per als que havien descobert el grandíssim talent i la veu portentosa del contratenor en la versió de concert de l’òpera Tamerlano que es va sentir fa dues temporades al Liceu, en què la gran majoria d’oients anava per escoltar un Plácido Domingo que va cedir, voluntariós, l’èxit merescut a aquest músic nord-americà d’origen indi (el seu pare és cosí del gran director Zubin Mehta) i que és, sens dubte, una de les veus per a repertori barroc més ben valorades del moment.

Bejun Mehta, però, ja és la tercera vegada que concorre al Liceu, després d’un primer recital tres o quatre temporades enrere en què ja va posicionar-se com una de les veus amb més personalitat i caràcter d’aquesta vocalitat que sembla tenir cada cop més predicament a Barcelona, ciutat (i teatre) amb una afició particular per les veus singulars.

Amb un aforament ni de bon tros complet, tot i que el concert era dins d’un abonament i que l’artista ho meresqués, el Liceu va aplaudir amb força el generós programa d’un concert d’altíssima qualitat, tant per l’aportació solista com per l’orquestra que l’acompanyava.

La Freiburger Barockorchester, dirigida aquí per Petra Müllejans, la seva concertino, és l’orquestra amb què el contratenor va enregistrar fa uns anys per a Harmonia Mundi una gran part de les àries del programa d’aquest concert; aleshores sota la direcció de René Jacobs. Sense el mestre i amb el programa molt rodat, la batuta invisible semblava passar com un testimoni de la violinista al contratenor, que amb el seu cos atorgava ritme i caràcter a una interpretació integral (recordant molt una soprano que anys enrere va començar a trencar tabús escènics fent-se mestressa de l’escenari amb gestos gairebé de dansa ritual). Com dèiem, la Freiburger Barockorchester va tenir una gran participació musical en aquest concert interpretant obertures i simfonies d’òperes de Händel, com també el Concerto grosso en Sol menor op. 6 núm. 6 de Händel, amb precisió i elegància.

De fet, tot el programa girava al voltant de les àries per a contratenor de G. F. Händel, aquelles pròpies de les òperes amb protagonistes masculins de l’època daurada dels castrati, per a les quals la veu de Bejun Mehta esdevé ideal. El seu caràcter i presència física, la forma com modula la veu, l’expressió física i vocal, fan pensar en un contratenor “heroic” (recollint la correspondència wagneriana). Un cantant capaç del temperament guerrer i irat que demanen àries com “Agitato da fiere tempeste” de Riccardo Primo, re d’Inghilterra o “Fammi combattere” d’Orlando, i alhora de la subtilitat hipnòtica dels pianíssims d’“Ombra cara di mia sposa”, de gran tristesa, contrastant amb la gioia vocal de l’inici, el “Sento la gioia” d’Amadigi di Gaula, en què Mehta va posar la carn a la graella tot d’una, amb colorature d’escàndol i amb energia desbordant. Al final, tant d’esforç va merèixer uns aplaudiments i bravos càlids (cal dir que atenuats per la manca del ple absolut que mereixerien aquest tipus de concerts), compensat amb només un bis fidel al to general del concert: “Fra tempeste” de Rodelinda.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *