Subscriu-te

Serenitat i feresa d’una violinista que cal seguir

Alina Ibragimova (foto d’arxiu)
Alina Ibragimova (foto d’arxiu)

MÚSICA DE CAMBRA. Alina Ibragimova, violí. “Bach vs. Ysaÿe”. L’AUDITORI (SALA ORIOL MARTORELL). 21 DE DESEMBRE DE 2016.

Per Jacobo Zabalo

Alina Ibragimova es va presentar amb aplom i sobrietat, i amb una mena de timidesa que es dissipà de forma sobtada quan va encarar la Tercera Sonata per a violí de Bach, a manera de continuació del fantàstic recital ofert a la mateixa sala fa un parell d’anys, quan interpretà les primeres dues Sonates i Partites. No hi va haver grans alteracions en el seu modus operandi; però, fins i tot essent previsible, la lectura de la jove violinista impactà per la qualitat del fraseig i la intensitat de les escomeses. Especialment lluïda va ser la versió de la Sonata per a violí núm. 3, en Do major, BWV 1005, executada de manera impecable, sense cap tipus de relliscada malgrat les meravelloses dificultats que comporta. Una lectura acurada així mateix pel que fa als tempi, fonamental per respectar l’arquitectura de la peça i perquè la tècnica de les dobles cordes, amb la sorprenent polifonia que a través d’ella es promou en contrapunt, pogués aconseguir el major dels efectes –un efecte de gloriosa irrealitat– ja des del “Adagio” inicial. Ja que no es va buscar de totes totes l’expressivitat de la partitura, ni tampoc el mer lluïment tècnic; la construcció d’aquesta petita joia del catàleg bachià va resplendir amb una intensitat poques vegades experimentada en directe.

Va voler perpetuar la màgia en la subsegüent Partita per a violí núm. 3, en Mi major, segons la coneguda il·lació de moviments inspirats rítmicament per danses, i certament el compromís de la solista no va anar a menys. Estranyament, però, la lectura va resultar una mica menys rodona, afectada per desajustos puntuals; desajustos que en realitat –cal reconèixer-ho– són nimis, si es comparen amb els tremends èxits del seu art, que el públic va valorar de forma patent. La segona part, centrada de manera íntegra en l’obra del violinista i compositor Eugène Ysaÿe, va ampliar encara més el catàleg de recursos tècnics i l’admiració consegüent dels assistents al recital davant d’una proliferació d’efectes sonors que va permetre rememorar les aventures del mític Paganini. Òbviament, no hi ha res en la fesomia d’Alina Ibragimova que recordi el demonisme de l’italià, admirat per unes habilitats tan fantàstiques que es van voler resultat d’un pacte fàustic. Més aviat al contrari, pel seu posat amable i reflexiu, un tendiria a pensar que les seves lectures són serenes, balsàmiques. Res més lluny de la realitat: en les tres Sonates que Ysaÿe va compondre pensant en virtuosos del seu instrument, alguns que li eren pròxims, Ibragimova va redoblar l’aposta realitzada amb Bach. Si ja va semblar molt evident el seu compromís, fogositat i precisió, la segona part del recital confirmà els mèrits reconeguts en estudi, amb l’exitosa gravació de les peces en qüestió.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *