Subscriu-te

Simfònics de saló

© Antoni Bofill
© Antoni Bofill

PALAU 100. Vladimir Ashkenazy i Vovka Ashkenazy, pianos. Obres de Glinka, Smetana, Ravel i Rachmàninov. PALAU DE LA MÚSICA. 25 D’ABRIL DE 2016.

Per Miquel Gené

Vladimir Ashkenazy tornava al Palau de la Música en la seva faceta de pianista després d’una absència de vint anys. Ho feia acompanyat del seu fill, el també pianista Vovka Ashkenazy, per interpretar un repertori per a dos pianos de tall simfònic i sensibilitat romàntica. Les quatre obres del programa presentaven peces simfòniques arranjades per a dos pianos i els Ashkenazy, lluny de voler invocar la grandiositat de l’orquestra, van optar per una interpretació íntima i recollida, que ens conduïa, juntament amb les notes sobre el programa, als salons de les famílies burgeses del segle XIX.

Aquest plantejament de saló, que permetia una audició reposada i allunyada de qualsevol element de divergència, va acabar ofegat en la seva pròpia condició i, tot i que va proporcionar moments d’una enorme i pudorosa bellesa, com en l’“Havanera” de la Rapsòdia espanyola de Maurice Ravel o en el primer moviment de les Danses simfòniques de Serguei Rachmàninov, s’acabà fent monòton en la seva incapacitat per proposar desenvolupaments d’intensitat. Això va ser així en tots els seus elements, i els Ashkenazy no van semblar interessats a treballar l’àmbit dinàmic, la intensitat d’atacs ni la fluctuació mètrica per imprimir força a una música que semblava demanar a crits una interpretació més extravertida. El resultat va ser una lectura pulcra de la partitura, amb diàlegs ben construïts, plans sonors definits i un toc brillant en els aguts, però amb manca de profunditat sonora, tèrbol en els greus i que destacava poc els desenvolupaments d’intensitat, com va palesar la plana conclusiva d’El Moldava de Bedřich Smetana o la manca de llibertat mètrica general.