Subscriu-te

Šlekytė, una batuta de futur

TEMPORADA OBC. Pavel Kolesnikov, piano. El Cor Canta. Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC). Giedrė Šlekytė, directora. J. S. Bach: Concert per a piano i orquestra núm. 6, en Fa major, BWV 1057. R. García-Tomás: Suite of myself. A. Bruckner: Simfonia núm. 3, en Re menor, “Wagner”. L’AUDITORI. 14 DE MAIG DE 2022.

Diverses vegades al llarg d’aquesta temporada he destacat l’interès de la programació dels concerts de l’OBC i l’aposta per obres de nova creació, que són una obligació i una necessitat en una orquestra com aquesta i en una institució com L’Auditori. Novament i recuperant un projecte ajornat per la pandèmia, la Sala 1-Pau Casals va acollir l’estrena d’un dels noms amb més projecció, tant a l’Estat espanyol com a l’estranger: Raquel García-Tomás (1984).

Amb l’encàrrec d’escriure una obra inspirada en Bach com a punt de partida, a Suite of myself la compositora catalana pren textos de Walt Whitman presentant una exaltació vital que discorre amb un punt solemne i laic, que pot entendre’s com un contrapunt als textos de la Passió i les Cantates del compositor alemany. Uns textos que, d’altra banda, no es podien consultar amb comoditat durant el concert, ja que L’Auditori segueix sense imprimir els programes de mà, tot agreujant la incomoditat que suposa per a l’espectador estar pendent del mòbil i haver de llegir la informació a la petita pantalla. En aquest sentit, les notes sobre el programa tampoc eren les més adients, encara que la idea principal fos vàlida i atractiva en el plantejament de la transcripció i la versió com a rerefons del programa: particularment, l’obra de García-Tomás derivava cap a certs aspectes generals presentant Suite of myself des d’un discurs estètic, més retòric que eficaç, en la comprensió de l’obra i sense una mínima guia musical i estilística que preparés l’oient. Aquesta és una queixa que faig meva recollint-la de les dues senyores de la fila del davant al concert de dissabte, que amb prou feines arribava a la mitja entrada.

Estructurada en deu números amb tres interludis orquestrals (III, VI i IX), Suite of myself té molt en compte les limitacions dels cors amateurs i en fonamenta l’escriptura a partir de combinacions homorítmiques i homofòniques, puntualment disgregades per jocs polifònics en la textura on destaca un clar predomini de l’estil coral en la vessant melòdica. És a dir, amb ritmes pausats, de valors llargs, sense atènyer els extrems de la tessitura per a cada corda, amb harmonies consonants i perfils melòdics palesament cantables de frases i períodes regulars. Sense establir un xoc desgavellat, la part orquestral aposta per una major experimentació en tensions, efectes i densitat tímbrica. En aquesta línia, s’hi percep majorment la intel·ligència creativa de García-Tomás, encara que l’obra no sobrepassi un marc estilísticament tradicional, certament amb moments de bellesa i emotivitat, on es copsen reminiscències d’Elgar, Dyson o Holst i tota la tradició religiosa britànica del tombant de segle (particularment a IV: “I celebrate myself”); i alhora esquitxos de música pop, així com sonoritats evocadores de la infància i picades d’ullet –voluntàries o no– al món cinematogràfic de Williams o Elfman. No obstant això, caldria revisar el llarguíssim obstinat rítmic del vibràfon durant els primers números, que, en la seva persistència i tractament minimalista –hereu de combinacions intervàl·liques que poden recordar Hans Zimmer– arriba a ésser insuportable. Aquest és un aspecte que desmereix aquesta cantata menor però feliç dins la interessant trajectòria de la compositora, que, per cert, va participar entre la massa coral. Era fàcil distingir-la, se’n coneguessin o no les faccions: era l’única cantaire sense partitura.

Prèviament, la conversió del quart dels Concerts de Brandenburg de Bach en el Concert per a piano, dues flautes i orquestra en Fa major, BWV 1057, obria la tarda amb bons resultats en el tractament del color, la fluència rítmica i la interrelació entre tutti i ripieno, tot aconseguint una sensació de vivacitat improvisada a l’“Allegro assai” final. Cal destacar la solvència de Pavel Kolesnikov al teclat i el lluïment de les flautes a càrrec de Christian Farroni i Beatriz Cambrils, dos músics del planter que, com d’altres, també apareixen en ocasionals tasques solistes, quelcom tan necessari per a un músic d’orquestra com l’exercici de la música de cambra.

Bona part del mèrit d’un concert molt rodó va ser de la directora lituana Giedre Šlekytė. La seva Tercera Simfonia de Bruckner revelava una batuta d’idees i gest molt clars, que sap amarar el refinament en el detall i el vigor en el conjunt sostenint grans línies i corbes amples (els dos primers moviments) en una planificació magnífica que dotava de sentit l’abstracció d’una obra que es cerca a si mateixa i que està farcida de perillosos contrasts dinàmics, de registre i expressivitat: des de l’eloqüència tant en passatges cantables (majestuositat del tema coral i cíclic, el trio de l’“Scherzo” i la polca del quart) com en els fortíssims rutilants i altres clímaxs en la fisonomia sonora de la més organística de totes les Simfonies brucknerianes. Incloent-hi el caràcter demoníac i enigmàtic de l’“Scherzo”.

Com a directora, té estil i va extreure un so dúctil, vibrant, amb unes cordes mai ofegades i sempre presents, amb canvis de colors eficaços en una lectura sense excentricitats en el tempo, i d’atacs pulcres. Sobretot, en els metalls després dels silencis dramàtics i altres pauses. Aquí, cal felicitar l’excel·lent secció de metalls i Joan Marc Pino, que, com a timbalista, és idoni en la sonoritat poderosa i la resistència en els llargs pedals harmònics que demana el compositor austríac. Sens dubte, Giedre Šlekytė és un nom per tenir en compte i va brindar una de les millors actuacions de l’OBC aquesta temporada. Posats a sexismes banals, entre les diverses dones que s’estan fent un lloc com a batuta, és de les millors. Per davant d’altres batutes consagrades d’ambdós sexes.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

El Gran Teatre del @Liceu_cat ofereix aquests dies "La flauta màgica" de Mozart. "Cal un visionari, un poeta, perquè ens reveli el que tenim davant del nas", diu Abel Miró a la crítica. Llegeix-la al web! (Foto: David Ruano) http://www.revistamusical.cat/critica/la-grandesa-de-descobrir-levident/

L'activitat coral continuarà al centre de l'Associació Orfeó Català amb la nova junta directiva, proclamada aquest dimarts 21 de juny en Assemblea de socis al @palaumusicacat. Més informació, al nostre web! (Foto: Toni Bofill) http://www.revistamusical.cat/joaquim-uriach-presenta-el-seu-programa-com-a-nou-president-de-lassociacio-orfeo-catala/

L' @AcademiaMusica_ va lliurar aquest dimarts els seus guardons anuals a @auditoribcn. Més informació, al nostre web! (Foto: Alice Brazzit) http://www.revistamusical.cat/lacademia-catalana-de-la-musica-lliura-els-premis-alicia-2022-coincidint-amb-el-dia-de-la-musica/

Mor l'arquitecte Jordi Bonet, un enamorat de Gaudí i continuador de la Sagrada Família
https://bit.ly/3HFvRjR

Segueix-nos a Twitter