Subscriu-te

Crítica

Sobretot, el Cor de Cambra del Palau

© Antoni Bofill
© Antoni Bofill

PALAU 100. Orquesta Sinfónica de Navarra. Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana. María Bayo, soprano. Gemma Coma-Alabert, mezzosoprano. David Alegret, tenor. Joan Martín-Royo, baríton. Dir.: Víctor Pablo Pérez. Obres de Ramon Humet, Joseph Canteloube i W. A. Mozart. PALAU DE LA MÚSICA. 3 DE JUNY DE 2014.

Per Jaume Comellas

D’antuvi, el primer que es pot dir d’aquest concert és que tenia un contingut gens convencional. Perquè gens convencional és programar, amb un equip artístic en gran part no de la casa, un jove compositor de casa; i gens convencional és escoltar una composició tan dissortadament fora de circuit com Chants d’Auvergne. I encara rematar la cosa amb una obra religiosa, Vesperae Solenne de Confessore de Mozart. Contemporaneïtat rigorosa, francnacionalisme folklorista i classicisme religiós configuren un aliatge programador certament inusual. I això no és cap retret, sinó més aviat el contrari.

Perquè resulta satisfactori poder gaudir en un cicle comercial de referència com és Palau 100, d’un músic com Ramon Humet, una de les figures de la creació catalana de més gran projecció, aquí representat per dues composicions de característiques diverses. Escenes d’ocells és una obra d’un llenguatge escrupolosament modern, amb una càrrega evocadora minimalista suggestiva, i fins a cert punt fins i tot matisadament figuratiu. Cant d’amor a la vida manifesta musicalment el que exposa el títol, en una partitura exultant que s’imposa amb comoditat a l’espectador.

Feliçment, cal insistir en la idea, s’ha pogut gaudir d’una selecció d’aquesta obra tan particular que és el Chants d’Auvergne de Joseph Canteloube, un aplec de melodies populars que va harmonitzar i orquestrar. És una composició que cerca transcendir el substrat popular amb un tractament harmònic delicat, que mai no traeix aquest mateix substrat essencial, i, tot al contrari, l’enriqueix i li dóna transcendència. És un món idíl·lic, que traspua un alè romàntic ingenu i sovint enjogassat, absent de tota malícia.

© Antoni Bofill
© Antoni Bofill

Vesperae Solenne de Confessore és un composició de premaduresa definitiva de Mozart, si la seva obra als setze anys no lluïa ja una insòlita maduresa, però en tot cas encara allunyada del que seran les seves definitives composicions grans del gènere. Obra amb gairebé un absolut protagonisme del cor, deixa per a la soprano el caramel del “Laudate Dominum”, que, naturalment, María Bayo no va desaprofitar, traduint-lo amb tota l’exquisidesa, elegància i refinament que exigeix.

Tanmateix, la soprano navarresa va estar menys convincent en l’obra de Canteloube, en la interpretació de la qual va mancar subtilesa expressiva. A vegades no hi ha res més difícil que traduir el senzill, l’àmbit en el qual la poesia s’amaga en els racons més fins i menys aparents i que, per tant, exigeix interpretacions més insistents en el detall fonedís i en la intenció que no en la mostració ortodoxa i lineal.

Esment especial per al Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana, que se les va heure amb dues composicions de característiques i estètiques molt diverses: Cant d’amor a la vida de Ramon Humet i l’obra de Mozart. Aquesta formació ha assolit una maduresa i una normalitat en un nivell de privilegi que es manifesta com a garantia en la plenitud dels seus treballs. És el món del fiable, de la seguretat i de la confiança; en definitiva, de l’excel·lència consolidada.

Hom va comptar amb el suport d’una Orquesta Sinfónica de Navarra que va complir amb solvència la seva tasca de “servei a”, sota la direcció de Víctor Pablo Pérez, un músic que garanteix sempre una conducció modèlica.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *