Subscriu-te

Sokolov, eternament sublim

PALAU PIANO. Grigory Sokolov, piano. Obres de Mozart: Preludi (fantasia) en Do major, KV 394. Sonata per a piano en La major, KV 331. Rondó en La menor, KV 511. Schumann: Bunte Blätter. PALAU DE LA MÚSICA. 18 DE FEBRER DE 2020.

Tot continua igual. La mateixa escena es repeteix des de fa tretze anys. Sokolov apareix a l’escenari impertèrrit, amb la mirada fixada cap a l’instrument que ja l’està esperant. El públic omple el Palau i Sokolov comença a meravellar-nos amb la seva subtilitat pianística, amb la transcendència de les seves interpretacions, amb el seu so sublim… i després bisos i més bisos per allargar el recital molt més enllà de les dues hores amb un públic absort davant aquesta manera bellíssima de tocar el piano, en què la sensibilitat s’eleva fins a la màxima expressió. I sí, un altre cop Sokolov ho va tornar a fer; un déjà vu perpetu, en el qual poden variar els compositors escollits (la música francesa, Sonates de Beethoven, Chopin…), però en què el seu interlocutor segueix deixant-nos absorts per la personalitat i bellesa de les recreacions.

Va dedicar la primera part del recital a Mozart. Aprofundiment, deixant de banda els tempi ràpids per acomodar-se a una lentitud en què cadascuna de les notes cobrés un sentit. Era redescobrir la cèlebre Sonata en La major, amb els seus inoblidables temes amb variacions i coronats per la tantes ocasions escoltada “Alla Turca”; el detallisme en les notes d’ornament, el so multicolor en què el pes del braç, l’impacte calculat de cada dit damunt la tecla, la nitidesa absoluta en la difusió de timbres, eren mitjans per entregar-nos un Mozart pur, cristal·lí, despullat d’efectes insubstancials i captivador per la seva essència clàssica. Si ja abans, amb la meravellosa Fuga en Do major, ens havia captivat per la claredat a discernir les diferents veus i crear una amalgama contrapuntística bellíssima –que irremeiablement ens va portar a la memòria la seva magistral versió discogràfica de L’art de la fuga–, després la visió del Mozart més profund, refinat i elegant s’assoliria amb la versió temperada del Rondó en La menor, una de les pàgines més belles del catàleg del salzburguès.

Sokolov interpretava cercant la vessant més subtil, recreant-se amb pianissimi portats a l’extrem, amb un ús controlat del pedal per evitar un excés de ressonàncies i elevar de nou la puresa d’aquesta partitura magistral fins a la categoria del sublim. No es pot escoltar una versió més refinada, aprofundida i serena d’aquest Rondó en La menor.

I després de la placidesa mozartiana, Sokolov ens capbussaria en la serenitat que embolcalla Bunte Blätter, pàgines multicolors que envolten una de les obres més contingudes i complexes a nivell conceptual del catàleg de Schumann. La seva versió continuava en la línia de la contenció, tot recreant-se en els diferents Langsam per perfilar cada sonoritat, cada harmonia, amb la mirada posada a crear una atmosfera onírica. Els moments explosius, brillants i contundents emergien amb una sonoritat que mai resultava marmòria, ben al contrari, oberta, diàfana. De l’apassionament i la vehemència, passava a la poètica més subtil; narrava un discurs en què la continuïtat estructural –d’aquí ve la complexitat interpretativa– sempre tenia una conseqüència lògica assolida amb un aprofundiment absolut. Assolia, doncs, la dualitat schumanniana en el seu estat més pur. En Sokolov res és fruit de l’especulació, tot emergeix amb coherència, i el bon gust sempre acomodat a l’estètica més adient de cada autor va elevar novament la música fins a cotes insospitades.

I després, les repeticions. Començaria amb el sublim “Intermezzo núm. 2” de l’opus 118 de Brahms –no hi ha res millor que interpretar Brahms com a contrapunt de Schumann–, seguiria una rapsòdia del propi compositor hamburguès, una masurca de Chopin, els ornaments elevats al seu màxim estat amb la música versallesca de Rameau, un preludi de Rakhmàninov i, per coronar el recital, la sublim musica de Bach-Busoni, el celebradíssim Ich Ruf Zu Dir, Herr Jesu Christ, BWV 639, en què la serenitat i temprança van elevar un altre recital de piano de Sokolov a un fet transcendental, sublim.

Imatge destacada: Grigory Sokolov al Palau de la Música Catalana. © Antoni Bofill (foto d’arxiu)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *