Subscriu-te

Crítica

‘Solemnis’ des‘cor’atjada

Gerd Albrecht (foto d’arxiu)

IBERCAMERA. Sinfonia Varsovia. Orfeón Pamplonés. Dir.: Gerd Albrecht. J. Böhnert, soprano. I. Vermillion, mezzosoprano. H. Lippert, tenor. T. Laske, baix. Missa Solemnis de Beethoven. PALAU DE LA MÚSICA. 17 D’ABRIL DE 2012.

Per Josep Barcons

Beethoven va escriure la Missa Solemnis en un dels moments de més gravetat de la seva vida, en unes circumstàncies personals (gairebé absoluta sordesa, problemes amb el seu nebot, isolament progressiu…) que l’acostaven progressivament cap a una introspecció desoladora. En comptes de transcendir aquestes circumstàncies, la Solemnis n’està absolutament impregnada, i no pot estar més lluny de la serenor de Bach, de la transparència de Mozart o de la confiança de Schubert. Al contrari de les obres religioses d’aquests i altres compositors, la Solemnis de Beethoven és més matèrica que no pas espiritual, i té una solidesa, un gruix i una gravetat gairebé tectònics, ben lluny de qualsevol glòria celeste. La Solemnis és absolutament solemne, però des de la solemnitat i la càrrega existencial de les misèries humanes, a les quals un Déu molt més sever que no pas amorós sembla fer –recordem-ne l’autor– oïdes sordes.

Doncs bé, la materialitat de la Solemnis ve molt determinada pel tractament del cor, per al qual s’acostuma a comptar amb una plantilla que no sols pugui donar un volum extraordinari, sinó que tingui una resistència d’atleta, ja que el que demana Beethoven és d’una dificultat extrema i porta a l’extenuació. La tria d’un orfeó com l’Orfeón Pamplonés semblava –a priori– una bona elecció, si tenim en compte la tradició coral euskalduna, de veus potents, resistents i robustes. Però el cert és que la formació coral navarresa no pogué fer front als requeriments de la partitura, i va condemnar l’obra a una misèria humana diferent de la que retrata Beethoven. Perquè el retrat que en fa Beethoven se centra en la tenacitat i la lluita constants en l’encàrrec de la vida, i no es recrea en les impotències a l’hora de tirar endavant. Aquesta és la veritable solemnitat de la Solemnis. Per a la qual cosa Beethoven demana el màxim de les veus, amb aguts prominents i mantinguts, per exemple, i punxants atacs. Unes exigències gairebé inhumanes a les quals l’Orfeón Pamplonés no va poder fer front, amb notables i excessius problemes sobretot en les sopranos, amb asprors i calades que impediren el gaudi global de l’obra. Un gaudi –tot sigui dit– que poquíssims cors són capaços de poder proporcionar.

Això va comprometre la bona marxa del concert, i el fantàstic director Gerd Albrecht (que substituïa Frühbeck de Burgos per problemes de salut) no va poder presentar la versió que devia tenir en ment. La seva bona concepció de l’obra només va poder aflorar delicadament en l’“Agnus Dei” final, quan el cor té més moments de descans. La bona pràctica de l’orquestra (quines cordes greus i quines trompes!) o l’equilibri i bones intervencions solistes del quartet vocal (només trencat per la veu falaguera i de ressonància excessivament percudida de Herbert Lippert) no van ser prou per bastir una versió digna de recordar. El pes de l’obra no recau en ells, sinó que Beethoven demana que sigui el cor –el conjunt de les veus humanes– qui sigui capaç de viure amb concòrdia, cordialitat i coratge donant al màxim de si mateix als altres. Musicalment difícil, sí; però èticament necessari. I més en els temps que corren, en què la gran majoria de dirigents sembla que no tinguin cor…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *