Subscriu-te

Sónar 2017. La biologia de la cultura digital

Actuació de Suzanne Ciani. © Ariel Martini
Actuació de Suzanne Ciani. © Ariel Martini

FESTIVAL SÓNAR. FIRA DE MONTJUÏC DE BARCELONA. FIRA GRAN VIA DE L’HOSPITALET DE LLOBREGAT. Del 14 al 17 de juny de 2017.

Per Mila Rodríguez Medina

En un intent de trobar un símbol i sense ànims de ser injusta amb un festival immens, podríem resumir aquest Sónar 2017 en un moment i una hora concrets: el divendres 16 de juny a les 18 h. A l’escenari SónarDôme promogut per la Red Bull Music Academy, la pionera dels sintetitzadors Suzanne Ciani revolucionava, als seus 71 anys, una sala farcida d’un públic dècades més jove, que mirava amb entusiasme com les pantalles laterals ens mostraven una marea de cables de colors i combinacions constants. Mentrestant, fora d’aquella sala, milers de persones escoltaven altres universos electrònics o es cremaven sota un sol inclement en plena onada de calor preestival. Aquesta situació de contrastos es dóna amb tanta naturalitat en pocs llocs al món més enllà d’aquest anomenat “festival de música, creativitat i tecnologia”.

Si hem d’escollir un tret distintiu del seu èxit, podria ser la capacitat i comprensió de la fragmentació de públics. És innegable que una part important dels 123.000 assistents d’aquesta edició (rècord històric) veuen la marca Sónar Barcelona com el moment de la gran festa. I això no és gens criticable. L’encert està en les múltiples formes disponibles de viure aquest festival i una d’aquestes, molt fomentada sobretot pel seu congrés paral·lel Sónar+D, és fer-ho des de la recerca, l’escolta atenta, la trobada amb l’experimentació. En definitiva, des de la curiositat com a punt de partida. És possible, fins i tot, tancar un Sónar un diumenge a les 7 del matí seguint aquest camí.

Actuació Daniel Brandt & Eternal Something. © Ariel Martini
Actuació Daniel Brandt & Eternal Something. © Ariel Martini

Sónar sempre proposa, d’una manera o altra, una reflexió central entorn de la tecnologia. Enguany era inevitable pensar sovint en els aspectes biològics del món digital, en la mateixa naturalesa de la tecnologia. Tornant a Suzanne Ciani, ella mateixa va pronunciar una sentència que ben bé podria ser un mantra per als nous camins de la creativitat tecnològica: “Se suposa que una màquina no pren decisions, no evoluciona, no s’adapta. Però ho fa”. El fet tecnològic no només té un llenguatge propi, sinó que aquest és canviant. Si volem avançar en aquest món on les fronteres de la tecnologia i el que és pròpiament humà són cada vegada més difuses, hem d’entendre que no es tracta de sotmetre la màquina a les nostres característiques naturals, sinó d’aprofitar-ne les diferències. La música, amb la seva pròpia naturalesa entre l’art i la matemàtica, és el gran terreny per fer-ho. Daniel Brandt, percussionista i membre fundador de l’excel·lent combinació de músics contemporanis i techno alemany que és Brandt Brauer Frick, es presentava al Sónar amb la seva nova banda, Eternal Something. Tercer concert d’aquest nou projecte i, malgrat alguns problemes tècnics, la seva força ens mostrava només tres músics, excepcionals, damunt l’escenari. A punt d’acabar, Brandt es disculpava i pronunciava amb ironia una altra frase que al Sónar multiplica el seu significat: “Too much technology”. Massa tecnologia.

Actuació de Björk. © Santiago Felipe
Actuació de Björk. © Santiago Felipe

És difícil, doncs, no perdre la creativitat i la música com a horitzó, en un món en general i en aquest festival en concret on el pes de la tecnologia és massiu. La figura que potser millor defineix i sobreviu a aquesta paradoxa estava també molt present en aquest Sónar: Björk. La islandesa, ja amb 24 anys de carrera també –com el Sónar mateix–, sempre s’ha definit perquè inclou noves expressions tecnològiques en el seu procés creatiu, fins al punt que ara podem visitar al CCCB de Barcelona “Björk digital”, una experiència immersiva d’hora i mitja que ens fa replantejar-nos seriosament el concepte mateix d’exposició. Sobre un escenari que presentava una selva autèntica la nit del dimecres inaugural del festival, la cantant i compositora ens va fer viure un viatge sonor de quatre hores en què les referències creuaven països de tot el món i estils que anaven des del minimalisme nord-americà fins al pop de grans dives mainstream de l’actualitat.

Actuació Daito Manabe, Phosphere. © Ariel Martini
Actuació Daito Manabe, Phosphere. © Ariel Martini

És impossible entrar aquí en detall en totes les figures, xous tecnològics i trobades amb professionals que passen per un Sónar. I és que si alguna cosa provoquen els dies posteriors a un esdeveniment com aquest, és l’ampliació de la recerca, tot alimentant-nos de referències que cal explorar en profunditat des de la tranquil·litat de la vida normal. SonarPLANTA, la gran instal·lació audiovisual promoguda cada any amb la Fundació Sorigué, explotava encara més aquesta idea de la humanització de la tecnologia. Phosphere, la proposta del japonès Daito Manabe i el seu estudi Rhizomatiks, s’inspirava en la cristal·lització de certs minerals per a la creació de les seves estructures de llum i difuminava les fronteres entre la dansa i l’enginyeria amb ballarines presents al llarg del festival i la possibilitat d’interacció dels assistents. Era, en definitiva, veure la transformació d’una màquina en l’ombra d’uns cossos, amb tota la flexibilitat que això comporta.

Aquest ha estat, a més, el Sónar de les dones. Amb un percentatge superior al 20% de la programació (una xifra molt més alta que els estàndards del circuit de l’electrònica), un discurs més social que mai inundava aquesta edició i la cultura digital reivindica tots aquests nous referents. És un moment de canvi –¿no ho és sempre quan parlem d’aquest món tecnològic actual?– i Sónar sap mantenir el ritme. No en va la pròxima edició és el seu 25è aniversari. No és poca cosa. Ja l’esperem amb impaciència.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *