Subscriu-te

Crítica

Sort de l’Elena Copons i…

El concert “Chansons et mélodies: catalans sota la influència francesa” amb Elena Copons, soprano, i Jordi Armengol, piano
El concert “Chansons et mélodies: catalans sota la influència francesa” amb Elena Copons, soprano, i Jordi Armengol, piano

2n CICLE DE MÚSICA CATALANA JOAN MANÉN. “Chansons et mélodies: catalans sota la influència francesa”. Elena Copons, soprano. Jordi Armengol, piano. Obres d’Isaac Albéniz, Joaquim Malats, Ricard Viñes, Frederic Longàs, Frederic Mompou, Bernat Vivancos, Narcís Bonet, Joan Manén i Enric Morera. ATENEU BARCELONÈS. 5 D’ABRIL DE 2013.

Per Jaume Comellas

Adverteixo que els punts suspensius apunten el nom del pianista Jordi Armengol com a cosalvador d’un recital tan interessant com ardu i exigent. El cicle que promou l’Associació Joan Manén té virtuts notabilíssimes, com és en primer lloc fomentar la projecció de la música catalana i a més de la menys programada. I fer-ho amb criteri, atenent per tant a un ideari molt sentit, assumit i exigent. Cada programa obeeix a un evangeli particular i això els confereix un segell individualitzat i un atractiu culturitzador indiscutible.

El d’aquest concert era fidel a aquests virtuts: programar un aplec de composicions que mostrin els lligams lírics de compositors catalans vinculats al París del primer terç del segle XX i fer-ho a més amb un ventall ampli de creadors, constitueix en certa mesura una lliçó d’historiografia musical viscuda d’un gran interès. En tot cas, això contenia el llast d’una certa desigualtat qualitativa, alhora afavoridora de dificultats per a la interpretació i també una certa manca d’atractiu per a l’espectador.

Afortunadament, hi havia Elena Copons i també Jordi Armengol per ponderar-ho/protegir-ho fins al límit possible; per fer gaudir del millor del programa –sobretot Cinq melodies de Paul Valery de Mompou i Rideau de feuillage de Bernat Vivancos– i per aguantar la part del programa menys substanciós. Quina pena que els nostres liederistes no tinguin més presents aquestes obres i algunes altres del mateix programa…

Elena Copons canta –i en aquest cas en gran part va dir– el lied amb una finor i elegància inusuals; fraseja molt bé, domina els matisos –el gran secret de l’art– i l’acompanya una veu molt idealment adequada per al gènere. En un programa extens i, insistim-hi, incòmode en bona part, la seva condició d’artista autèntica va donar vida a una proposta de risc considerable. Jordi Armengol –instrument no sobrat de finor afegit– va saber ser un col·laborador amatent, una mena de referència tranquil·litzadora i fiable per a la cantant.

Esmentem l’aportació de Xavier Chavarria com a il·lustrador/comentarista del programa. La saviesa, rigor i charme dels seus parlaments tenen una molt bona acollida i de debò que ajuden a situar l’espectador, oimés en un recital de les característiques d’aquest; tanmateix, l’intercalat –en comptes d’una presentació inicial completa–, crec que pertorba el ritme intern del concert i temo que no ajudi els artistes. És una observació fora crítica que deixo a l’aire.