Subscriu-te

Crítica

‘Sun’, quan la dansa parla de cos a cos

Sun. © Gabriele Zucca (foto d’arxiu)
Sun. © Gabriele Zucca (foto d’arxiu)

FESTIVAL GREC DE BARCELONA 2014. Sun. Hofesh Shechter Company. Hofesh Shechter, coreografia i música. Escenografia: Merle Hensel. Vestuari: Christina Cunningham. Il·luminació: Lee Curran. TEATRE GREC. 9 DE JULIOL DE 2014.

Per Clàudia Brufau

Jutxaposició d’harmonia i violència: el món pot semblar un lloc idíl·lic, atreure’ns com la llum i l’escalfor del sol, brillant i atraient, però aquesta atracció pot comportar conseqüències perilloses. Sun, l’espectacle que va presentar la companyia Hofesh Shechter al teatre Grec, planteja de manera visceral i amb ironia com l’atracció que sentim pel sol pot despertar dimonis, tot sacsejant el públic literalment.

Nascut a Israel, Hofesh Shechter va iniciar la seva carrera com a ballarí a la Batsheva Dance Company de Tel Aviv –una de les de més prestigi internacional–, on va treballar amb coreògrafs de la categoria d’Ohad Naharin i Wim Vandekeybus. Amb una formació musical especialitzada en percussió, el 2002 s’establí al Regne Unit, on dos anys més tard debutà com a coreògraf component una partitura per a la seva opera prima, Fragments. El 2008 creà la seva companyia gràcies als èxits de taquilla i el suport dels principals teatres de dansa de Londres. Des de llavors la Hofesh Shechter Company va de gira per teatres d’arreu del món, sent el Mercat de les Flors un dels ports on s’han pogut veure alguns dels seus grans èxits, com Political mother, The art of looking back i In your rooms. Per aquest motiu ja té un públic guanyat a la Ciutat Comtal, i en el marc del Grec, Sun era sense cap mena de dubte un espectacle molt esperat.

Hofesh Shechter capta el públic des del primer segon, en Sun arrossega l’espectador cap al seu univers: amb la veu d’un narrador que amb un català amb accent estranger exposa comentaris polítics o sobre la mateixa coreografia i una banda sonora de grans decibels de la qual, el públic, no es pot escapar. El narrador ens revela que l’harmonia evocada serà sacsejada per la violència, però que no patim: acabarà bé, i per tal de tranquil·litzar el públic ens mostra un fragment del final de la coreografia. Els elements són ben diversos: des les gaites escoceses, ovelles i llops dibuixats en panells de cartró, una indumentària de tons blancs i crus però que ens presenta diferents personatges, des d’un ballarí vestit com un colon a un Pierrot; i una banda sonora tan variada que inclou música composta pel mateix Shechter, l’“Entrada dels convidats” de Richard Wagner (Tannhäuser, WWW 70) o Let’s face the music and dance d’Irving Berlin.

Jugant amb l’abstracció intrínseca de la dansa, Shechter és concret i punyent amb el moviment dels cossos i el ritme. Els ballarins es mouen amb el centre de gravetat arrelat al terra, però flexibles i lleugers; el seu moviment és refinadament ancestral, brutal, repetitiu. La major part de la coreografia avança amb el grup de catorze ballarins i la percussió incisiva de Shechter per donar peu a parèntesis màgics, com un duet en què es veuen les ombres projectades dels ballarins a la roca de fons del Grec. La brutalitat i la subtilesa sonora i visual de Shechter no deixa de sorprendre mai, com el canvi d’una peça rítmica a la qual responien corporalment els ballarins amb una música ambiental. Els so canvia completament, però els ballarins mantenen el mateix patró coreogràfic. I quin és l’efecte? De cop i volta, passar de sentir una realitat palpable al record d’un somni. Sun és un espectacle rodó, tant per la coreografia, uns ballarins excel·lents, la il·luminació i el so, com pel vestuari; de fet, és tota una experiència. Shechter aconsegueix amb l’altíssim volum de so que el públic escolti la música amb els ossos i visualitzi la dansa amb el cos. Sun és més que un espectacle, és una experiència física que ens arrossega de la llum a l’ombra i viceversa.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *