Subscriu-te

Crítica

Te Deum laudamus

cor vivaldi 25

CICLE CORAL ORFEÓ CATALÀ. Cor Vivaldi-Petits Cantors de Catalunya. Albert Guinovart i Josep Buforn, piano. David Malet, orgue. Ramon Torramilans, percussió. Òscar Boada, director. Obres de Guinovart i García Demestres. PALAU DE LA MÚSICA CATALANA, 18 DE FEBRER DE 2014.

Per Mercedes Conde Pons

Un gran 25 de color daurat situat a la dreta de l’escenari recordava, per si algun despistat a la sala encara no ho sabia, que els somriures il·luminats de les nenes i els nens (aquest any en són 6!) que integren el Cor Vivaldi-Petits Cantors de Catalunya tenien una explicació més enllà de la mateixa il·lusió del concert. Ja són 25 els anys que han passat d’ençà de la creació d’aquest cor infantil vinculat a l’escola IPSI i que el director Òscar Boada ha anat construint i, sobretot, mantenint al llarg dels anys en un nivell d’excel·lència que pocs cors infantils a Catalunya poden defensar. Cal reiterar el verb “mantenir”, perquè naturalment en vint-i-cinc anys són molts els nens i les nenes que han passat un breu però imprescindible període de la seva vida per aquest cor de veus blanques, i el nivell del cor com a entitat, com a grup, ja fa molts anys que manté un nivell de qualitat elevat i, encara més, amb un so ben propi.

Per tant, no és estrany que el concert del Cor Vivaldi al Palau de la Música Catalana, en el Cicle Coral Orfeó Català, fos un concert de gala i és per això que el Palau presentava una gran entrada de públic –amb força estrangers, també, que de ben segur degueren quedar sorpresos pel nivell del cor i la originalitat de la proposta– i amb la presència il·lustre de representants de les principals institucions del país, com el conseller de Cultura, Ferran Mascarell, o la presidenta del Parlament de Catalunya, Núria de Gispert.

Per a tan festiva ocasió, el Cor Vivaldi –fidel a la seva vinculació al repertori contemporani– va encarregar una obra a un compositor dels nostres dies, que hi fou presentada com a estrena. L’escollit, aquest cop, va ser Albert Guinovart, que ahir no només celebrava el seu aniversari, sinó que a més vivia la vigília de l’ingrés com a membre de número a la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi. Si Guinovart estrenava ahir un Te Deum –obra litúrgica que l’Església interpretava en ocasions importants, com esdeveniments de caràcter nacional: victòries, declaracions d’independència, coronacions, casaments monàrquics–, la segona part del programa l’ocupava l’Stabat Mater d’Alberto García Demestres, obra que el compositor català va escriure per a les celebracions del quinzè aniversari del Cor Vivaldi i que ha resultat una de les seves obres més reeixides, una autèntica obra mestra.

El Te Deum de Guinovart, escrit per a doble cor de veus blanques, piano, orgue i percussió, recull l’essència creativa de Guinovart, amb temes musicals molt afins al seu estil que es van succeint al llarg dels episodis de l’obra, tot combinant canvis de ritme sobtats, molt protagonisme de les veus solistes –que en línies generals servien les introduccions de cada secció– i una presència important de l’orgue, ben servit per David Malet. Guinovart introdueix just abans del “Te ergo” un interludi pianístic molt apassionat i fa servir de manera molt intel·ligent la variada percussió emprada per a aquesta peça: campanes, xilòfon, marimba, platerets, timbales, tambor i castanyoles, a càrrec del molt precís Ramon Torramilans. La presència de l’orgue del Palau en aquesta interpretació influí notablement en la interpretació. Es tracta d’un instrument imponent que, en ocasions, tendia a sufocar el so del cor, si bé David Malet va fer una gran feina al capdavant d’un orgue una mica ingrat d’execució, a causa del retard que existeix entre l’atac d’una nota i el so corresponent. L’estrena mundial d’aquesta obra tingué, en tot cas, una molt bona interpretació per part del cor i, qui vulgui, pot tornar-la a sentir el 13 de març al Conservatori del Liceu i el 22 de març a l’Auditori AXA de L’illa Diagonal.

La segona part del concert la va ocupar l’Stabat Mater d’Alberto García Demestres, obra predilecta del cor, que l’ha enregistrat i programat en nombroses ocasions. S’ho val. Demestres va crear el 2004 un Stabat Mater que més que una obra litúrgica vol tenir un caràcter laic que estengui el dolor de la Mare de Déu per la mort de Crist al dolor de totes les mares del món que perden els fills en circumstàncies tràgiques. Diuen que no hi ha lament més gran que el d’una mare quan perd un fill, i el text de l’Stabat Mater ens ofereix una icona de la nostra cultura occidental que serveix molt bé aquest drama. Demestres sap treure profit d’aquest text per crear una gran obra coral en què text i música es fusionen amb la mateixa delicadesa com ho fan les veus i l’acompanyament instrumental. Demestres posa en mans de les veus blanques el protagonisme del dolor, tant de la mare com del fill, d’una banda mitjançant el text, i de l’altra mitjançant els diversos efectes acústics amb què es reiteren elements consubstancials al text per tal de subratllar-los i fer-los més efectius. És el cas dels claus amb què pengen Crist, representats per claves; les llàgrimes de la Mare de Déu, representats per pals de pluja; l’alè o respiració de Crist representat per expiracions de les veus i l’Àura o esperit de Crist, representat per campanes de diferents tons. A més a més, per accentuar el caràcter laic de la seva obra, Demestres introdueix l’element de les palmas –molt ben interpretades i coreografiades per Albert Hernández, Irene Tena, Marina Parra i Martí Corbera– com a efecte per accentuar el dolor que senten la mare i el fill en el passatge “Quae moerebat et dolebat. Et tremebat, cum videbat. Nati poenas incliti” (Esllanguia i es dolia la pietosa Mare quan veia les penes del seu Fill) en record al gènere flamenc de la Saeta. Musicalment, Demestres combina a la perfecció el caràcter melòdic d’una música que no costa d’entendre amb el llenguatge propi de la música del nostre temps, en què la atonalitat és una variable més dels recursos expressius. L’obra és delicada i d’interpretació complexa per a les veus blanques, amb diversos moments solistes molt ben interpretats per les nenes escollides, si bé es reconeix en Demestres el bon coneixement de la veu humana, per la brillantor que sap extreure de cada registre. Josep Buforn es va fer càrrec amb èxit de la compromesa partitura pianística mentre l’aportació de l’orgue, aquí més puntual, va recaure novament en les mans de David Malet.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *