Subscriu-te

Crítica

‘To urist or not to urist?’

Barcelona 4 Guitars en una de les sessions de l’espectacle Versus al Palau de la Música Catalana. © www.facebook.com/maestrosdelaguitarra
Barcelona 4 Guitars en una de les sessions de l’espectacle Versus al Palau de la Música Catalana. © www.facebook.com/maestrosdelaguitarra

MESTRES DE LA GUITARRA. Barcelona 4 Guitars. Versus. PALAU DE LA MÚSICA. 22 DE FEBRER DE 2014.

Per Josep Barcons

Què és el que fa que una persona sigui turista o no ho sigui? Potser la resposta és tan òbvia com dir que depèn de si està o no està fent vacances en un lloc més o menys allunyat de casa. Però potser la cosa és menys senzilla quan el que es pretén no és definir si hom és o no és turista, sinó si hom fa el turista o no. I encara es torna més difícil quan la paraula turista (i l’adjectiu que en deriva) serveixen per designar –no sense un cert to despectiu– un espectacle, un restaurant o una atracció. A ningú del país no se li acudiria anar a un restaurant, a un monument o a un espectacle “per a turistes”, perquè es pressuposa que té una qualitat dubtosa, un preu desajustat i un contingut que no passa del tòpic gastat.

Efectivament, deuen ser ben pocs els vienesos de soca-rel que han anat a un espectacle de valsos tocat amb casaques i perruques, les entrades del qual s’hagin comprat als voltants d’Stephansdom. I de la mateixa manera, són ben pocs els barcelonins (si és que n’hi ha cap!) que un diumenge de juliol van a menjar una paella a La Rambla després d’haver-hi anat a passejar. (De fet, l’increment de la dimensió turística de la ciutat sembla fer-la cada cop menys ciutadana i són comptats els barcelonins que deuen encara trobar gust a ramblejar i parar-se a prendre-hi res en cap terrassa, la qual cosa hauria de portar-nos a plantejar-nos si ho estem fent bé…). Però de la mateixa manera que això és cert, no és menys veritat que no deuen ser pocs els catalans que han anat al Louvre o al Guggenheim mentre (fent el turista o no) feien turisme per París o per Bilbao i que, en canvi, no han visitat mai el MNAC (que, al seu torn, és visitat per turistes bascos i francesos que potser no han visitat ni el Guggenheim ni el Louvre).

La cosa donaria per a molt, però no es tracta d’allargar-nos amb més consideracions sociològiques que no pretenien sinó ser el marc en el qual situar aquesta crítica sobre un espectacle que, tot i estar inicialment adreçat a turistes, és perfectament digne de ser gaudit per tothom d’aquí. Però abans d’entrar en l’anàlisi de l’espectacle és necessari formular un parell de preguntes més: per què un guitarrista clàssic de casa nostra que vulgui viure sobretot de tocar –i això ara és així, a diferència del que podia passar fa 30 anys–, gairebé no té més remei que adreçar-se a un públic turista i no pas a un públic habitual de concerts, de tal manera que “ser o no ser” guitarrista gairebé acaba depenent del turisme que visita la ciutat? I, per què, si un espectacle com el que ressenyem fos fet per dos pianistes, el qualificaríem d’entrada com a espectacle musicoteatral innovador i no se’ns acudiria de situar-lo en l’òrbita dels espectacles turístics que mirem amb recel pels nostres prejudicis col·lectius?

Sigui com sigui, el fet és que l’espectacle Versus que interpreta el quartet Barcelona 4 Guitars (que es val, com tants altres productes, de la “marca” Barcelona al nom) està integrat per un programa que difícilment atrauria el melòman regular del país: transcripcions de hits de Txaikovski, Schubert, Ravel o Bach, amén d’Albéniz, fetes per a quartet de guitarres. Però seria una llàstima que l’elecció del repertori tirés enrere el públic de casa en virtut dels seus prejudicis, perquè li faria perdre una vetllada divertida d’una qualitat musical superior a la d’alguns concerts de les temporades habituals.

Si bé els arranjaments de les peces són efectistes (i busquen tot el devessall de recursos que permet la guitarra: anant dels pizzicati a les tambores, passant per rasgueados, els harmònics i els cops diversos) i la interpretació accentua aquests efectes, la interpretació prové sempre del bon gust i del bon criteri musical. I per això mateix el resultat que en deriva –malgrat algun aiguabarreig de l’amplificació quan les harmonies són més complexes– és no sols digne, sinó d’una pertinència musical indiscutible.

El pas d’una peça a l’altra, el treball escènic, el guió, els acudits i el marxandatge posterior estan pensats fins a l’últim detall i funcionen a la perfecció. I les divertides aparicions de l’assistent José Luis, la intel·ligent breu història de la música a través de la guitarra, i la perfecta i bocabadadora escena de l’iPod no deixen ningú indiferent. Per això aquest concert té una dimensió extra d’espectacle que el públic gaudirà independentment de si és o no, se sent o no, i fa o no fa el turista. Amb l’afegit que, en estar parcialment adreçat als turistes, l’espectacle es repeteix en diversos moments al llarg de l’any (ara mateix queden funcions per al març, l’abril i el maig).

En definitiva, si Versus és un espectacle per a tothom, vingui d’on vingui, és perquè els quatre músics que hi ha a l’escenari (Manuel González, Xavier Coll, Ekaterina Zàitseva i Belisana Ruiz) no són músics de segona fila que vulguin aixecar els quartos al turista incaut que hagi pogut venir a Barcelona atret per la paella, la sangria, els toros o el flamenc (en una tessitura similar a la del turista que va a Viena i es deixa encegar pels valsos i danses mal tocats en espais emblemàtics que Beethoven, Mozart o Haydn havien freqüentat). Al contrari: Versus té com a pilar quatre músics amb gust, que fan bé la seva feina i que han tingut la intel·ligència de muntar un espectacle que funciona, que musicalment –si deixem enrere els prejudicis del repertori– està ben interpretat, que fa passar una bona estona i que –i això no sempre es troba en els “seriosos” concerts seriosos– fa riure el personal.

I això –què volen que els digui!– sempre va bé, tant si un és turista com si no. Perquè, al capdavall, un sempre deu ser turista quan surt de la porta de casa per gaudir d’allò que pot oferir-li qualsevol ciutat. Fins i tot, la seva pròpia. Al capdavall, doncs, ser o no ser turista…, aquesta és la qüestió.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *