Subscriu-te

Tocar les tecles adequades

© Martí Artalejo
© Martí Artalejo

FESTIVAL NITS DE CLÀSSICA DE GIRONA. Andreas Staier, clavicèmbal. Bach: Variacions Goldberg. CLAUSTRE DE LA CATEDRAL. 7 DE JULIOL DE 2016.

Per Pep Gorgori

Tancar els ulls tot esperant retrobar amb l’oïda aquelles notes. Sol, Sol, La-Sol-La, Si-La… Suposadament Bach va afirmar, en una ocasió, que tocar instruments de teclat és molt fàcil: només cal fer baixar la tecla adequada en el moment adequat, i l’instrument ja fa tota la resta. Si això ho va dir veritablement Bach, anava ben errat, perquè si fos només això, ell mateix no hauria viatjat d’Arnstadt a Lübeck per escoltar i aprendre de Buxtehude. Tampoc no hi hauria hagut entre el públic de Girona gent que va fer més de set hores de viatge (n’hi havia uns quants, d’aquests) per escoltar les Goldberg interpretades per Andreas Staier. Poc habitual als nostres escenaris, Staier signa un dels enregistraments d’aquesta obra (Harmonia Mundi, 2010) que ja es considera imprescindible.

Al Claustre de la Catedral de Girona es van esgotar les localitats per escoltar trenta-dues vegades seguides –un cop més– la mateixa progressió harmònica. Sempre baixen les mateixes tecles, sí, però cada cop sonen diferent. El geni de Bach hi té molt a veure, en això, ja que va ser capaç d’escriure una obra plena de matisos, diferents sonoritats, ritmes… Una riquesa impressionant, tenint en compte que partia de l’autoimposició d’un determinat baix, repetit un cop i un altre.

© Martí Artalejo
© Martí Artalejo

Però també hi tenen a veure factors externs. El fet de retrobar-nos amb les Variacions en un espai tan inusual i tan privilegiat com el Claustre de la Catedral de Girona, degudament ambientat amb espelmes i una il·luminació tènue, n’és un, sense cap dubte. El públic també és digne d’esment: molts ulls tancats i molts llavis que resseguien cada nota movent-se en silenci denotaven que allà tothom tenia molt clar què hi anava a buscar. Amb aquesta companyia, els concerts es fan més especials.

Andreas Staier va demostrar que, malgrat haver fet l’enregistrament fa sis anys, no deixa de pensar en les Variacions Goldberg com una obra viva que, en el fons, no s’acaba de conèixer mai. Com passa amb el somriure de la Gioconda, resulta difícil saber si és una obra alegre, trista, ràpida, lenta… Precisament alguns dels tempos escollits per al concert eren sensiblement més lents que els del seu CD. També algunes registracions han variat, si bé es manté el deliciós so de llaüt per a les lectures intimíssimes de les variacions 15, 19 i 25.

Staier demostra el seu virtuosisme sense problema en variacions com la 16 i sobretot la 28, però en d’altres, que sovint es consideren de lluïment, com la 20 o la 23, en fa una lectura alentida. D’aquesta manera posa en relleu el que sembla que és la seva fixació, si es jutja tant per l’enregistrament com pel directe: la riquesa harmònica de l’obra, que al capdavall n’és l’ingredient principal. Tant la riquesa i varietat de les registracions com la digitació, el fraseig i els tempos semblen escollits perquè ens puguem recrear en l’univers harmònic de Bach, amb els seus acords, les seves consonàncies i també les seves dissonàncies amb les resolucions respectives, que en la versió d’Staier assoleixen una presència inusual respecte d’altres intèrprets.

© Martí Artalejo
© Martí Artalejo

La calor i la humitat, malauradament, van passar factura tant a l’intèrpret com a l’instrument. El primer, amarat de suor, va fer baixar algunes tecles quan no tocava, i es va deixar de fer-ne baixar algunes altres. No res que enterbolís gaire el conjunt, certament. Pel que fa al clavicèmbal, Staier va haver d’aturar un moment la interpretació, ja que a partir de la variació 26 una de les tecles va començar a presentar problemes que feien impossible afrontar en condicions la variació 28. La va reajustar i va continuar, simplement. Podria haver-li passat al mateix Bach. És la pega dels instruments antics i el motiu pel qual van anar evolucionant amb el temps.

Entre les autoritats no presents al Claustre de la Catedral cal esmentar la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, el conseller de Cultura, Santi Vila, i l’expresident José Montilla, que entre molts altres van optar per un altre abaixador de tecles més mediàtic que a la mateixa hora actuava al Festival de Peralada, convenientment amplificat. Curiós, tenint en compte que Staier no es prodiga gaire per les nostres contrades i que Lang Lang va presentar un programa molt similar a Barcelona no fa ni sis mesos. Seguint la teoria atribuïda a Bach, deu ser que Lang Lang toca unes tecles més adequades que no pas Staier per a segons quines coses.

Tancar els ulls tot esperant retrobar amb l’oïda aquelles notes. Sol, Sol, La-Sol-La, Si-La… No, benvolgut Johann, mai no ha estat tan senzill com fer baixar tecles. Tu ja ho sabies, com ho saben bé Staier i Lang Lang, i com ho sabíem tots els que dijous, podent escollir, vàrem tenir l’encert de passar la nit al Claustre de la Catedral de Girona en un concert únic i irrepetible per l’obra, l’intèrpret i l’entorn.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *