Subscriu-te

Crítica

Toldrà-Mahler, un matrimoni estrany

L’OBC dirigida per Pablo González. © Assumpta Burguès (foto d’arxiu)

TEMPORADA OBC. Elena Copons, soprano. Donald Litaker, tenor. Christian Gerharher, baríton. Dir.: Pablo González. Obres de Toldrà i Mahler. L’AUDITORI. 3 DE JUNY DE 2012.

Per Jaume Comellas

Programar en música és un art secundari, però que tanmateix també exigeix uns mínims de creativitat, encara que sigui secundària respecte de les fonamentals de la composició i de la interpretació. La introducció es justifica per com resulta sorprenent  bastir un programa simfònic amb dos compositors tan diferents com són el nostre Toldrà i l’austríac Gustav Mahler: dos hemisferis estèticament i personalment gairebé antagònics, amb tan sols el debilíssim fil comú de ser servits en aquesta ocasió per dues obres de base simfonicovocal.

Amb el primer, l’OBC centrava el seu homenatge al just començat any del cinquantè aniversari de la seva mort, i amb Mahler posava fi al centenari –any 2011– d’aquest mateix fet biogràfic. A partit d’aquí dos mons contraposats que a més es van mostrar seguits, sense el respir de la mitja part –la curta durada del cicle de Toldrà ho imposava–, tot afegint més immediatesa al contrast.

La rosa als llavis és el cicle liederístic simfònic de més pes de Toldrà. Basat en un poema de Joan Salvat-Papasseit d’una ambigüitat trasbalsadora, Toldrà il·lustra aquest context literari amb una partitura que broda cada inflexió del tema en un treball de pura orfebreria expressiva. Tot és al seu lloc, tot és presidit per una penetració afinadíssima de l’esperit del poema, tot té, també, el segell tant de la mestria compositiva com de la peculiar poètica toldraniana.

Una obra d’aquestes característiques exigeix una capacitat d’interpretació molt al límit; i aquí el mot “interpretació” vol dir pouar en l’essència del poema verbal i musical, entendre’n els més amagats racons expressius, conscienciació de l’alè poètic més pregon del tot composició…, i això situa l’intèrpret en el pla del risc, perquè entre el tot i el no res la distància pot resultar molt subtil. La soprano terrassenca Elena Copons va excel·lir en aquestes virtuts oferint una versió d’una plenitud absoluta –de l’ésser-hi tot i al seu lloc exacte–, tot refermant així el camí segur que està trepitjant la seva trajectòria artística; en tot cas cal remarcar l’atentíssim acompanyament que li va oferir Pablo González amb l’orquestra, en un treball molt al servei de la música i no del lluïment.

El cant de la terra, darrer gran cicle liederístic mahlerià, és molt més que això. El mite de ser la falsa “Novena” que l’ha acompanyat, i el procés i el context que va menar la seva composició –que el músic no va veure estrenada–, atorga a aquesta partitura un rang força a part en el conjunt del seu opus. La seva és una grandesa mahleriana molt continguda, molt jugant en joc de contrastos i de riquesa de conceptes i d’idees musicals tan rics com plens de subtileses, de complexa materialització; això comporta un treball d’una grandesa que no es va aconseguir. Per una part, els dos solistes vocals, de prestigi indiscutible, feia la sensació que cadascun anava a la seva: extravertit, poderós i “wagnerià” el tenor Donald Litaker, cantant una mica a l’antiga, a l’heroica, i contingut fins al límit el baríton, fins a lliscar gairebé en terrenys de debilitat, van anar a remolc d’una concepció de l’obra que cercava potser en excés la densitat a través d’uns tempos que en determinats moments van caure en un cert deixatament expressiu, en una certa desvitalització al caire de l’avorriment en determinats passatges.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *