ESPURNES BARROQUES. Lluminosa ceguesa. Montserrat Torrent i Juan de la Rubia, orgues. Obres de Cabezón, Bruna, Schlick, Paumann, Valente i improvisacions de De la Rubia. ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT LLORENÇ DE MORUNYS. 4 DE JUNY DE 2022.
El concert que va acollir aquest dissabte al matí l’església parroquial de Sant Llorenç de Morunys va tenir dos protagonistes clars, els organistes Montserrat Torrent i Juan de la Rubia, però cal afegir-n’hi un tercer, sense el qual la cita no hauria estat possible: el festival Espurnes Barroques. El programador, lògicament, sempre és artífex de l’esdeveniment, però poques vegades com aquesta concentra una part tan gran de la responsabilitat de l’èxit.
Si bé avui dia qualsevol interpretació en públic de Montserrat Torrent esdevé una oportunitat històrica; si bé ella i el seu deixeble Juan de la Rubia ja havien tocat plegats amb anterioritat, i si bé a l’orgue de Sant Llorenç de Morunys ja fa temps que s’hi fan concerts, mai fins en aquest dissabte ningú havia pensat en un format que fes transcendir la bellesa de la música com ho ha fet Espurnes Barroques, un festival de trajectòria breu però de superació contínua.
El concepte és difícil de resumir en poques paraules per la seva originalitat, però bàsicament es reduïa a la idea de diàleg: d’una banda, entre els dos intèrprets, que s’alternaven en el programa; de l’altra, en el mateix programa –ja que entre cada obra original dels compositors Cabezón, Bruna, Schlick, Paumann i Valente que interpretava Torrent, De la Rubia va oferir improvisacions– i, encara en tercer lloc, però potser el més important, entre dos instruments: l’orgue situat en un lateral de la nau de l’església i un de positiu, instal·lat per a l’ocasió al presbiteri. A més, una pantalla situada al davant d’aquest últim acomplia una doble funció: permetia veure el detall de l’organista que tocava a l’orgue gran i, gràcies a un projector situat al fons de l’absis –i, per tant, de cara al públic–, la silueta de qui tocava el petit. En algun moment, el realitzador va superposar totes dues imatges i va crear un quadre d’un gran atractiu estètic i de significat.
Tot plegat responia al títol “Lluminosa ceguesa”, al·lusiu tant als contrastos propis del Barroc com al lema del festival d’enguany: “el pas de la foscor a la llum”. Per això, també, les obres escollides eren de compositors cecs, i per això en un petit intermedi –pensat bàsicament perquè els intèrprets s’intercanviessin als orgues– es va llegir, de fray Luis de León, l’Oda a Salinas, llaor d’aquest compositor invident i catedràtic de música de la Universitat de Salamanca, del qual no es conserva música.
Després de l’homenatge a Montserrat Torrent del vespre previ al santuari del Miracle –a la mateixa comarca del Solsonès–, la relació de mestratge entre els intèrprets, l’edat provecta de Torrent –que, amb 96 anys, no deixa d’admirar amb la seva lucidesa i musicalitat– i l’aclaparador domini de la improvisació que manifesta De la Rubia van acabar d’afegir a l’esdeveniment l’èpica que el farà romandre en la memòria dels presents. I un cop alimentat l’esperit, el festival va satisfer també els estómacs amb l’habitual tast gastronòmic amb què n’acaben els concerts.
