Subscriu-te

Crítica

Torroella inaugura el 34è Festival amb música barroca de la cort de Carles d’Àustria

© Martí Artalejo
© Martí Artalejo

FESTIVAL DE TORROELLA DE MONTGRÍ. Acadèmia 1750. Laia Frigolé, soprano. Alfredo Bernardini, oboè i director. Obres de Francisco José de Castro, Antonio Caldara, Rincón d’Astorga, Andrea Stefano Fioré, Tomaso Albinoni i Johann Sebastian Bach. ESPAI TER, TORROELLA DE MONTGRÍ. 20 DE JULIOL DE 2014.

Per Lluís Trullén

Amb una mostra de la música pertanyent al període de la cort reial de Carles d’Àustria a Barcelona i coincidint amb els actes de commemoració del tricentenari de la presa de Barcelona, la 34a edició del Festival de Torroella de Montgrí va dedicar el concert inaugural a oferir un recull d’obres d’aquell període històric.

Amb l’Espai Ter ja consolidat com a seu del Festival, en detriment de l’església i dels concerts celebrats a la plaça que durant més de trenta anys van ocupar les anteriors edicions del certamen, aquesta nova seu d’una acústica impecable permet escoltar amb tota qualitat i comoditat uns concerts que un any més estaran marcats per la notòria presència de música dels períodes barrocs i clàssics, a més de nombrosos concerts de cambra, una nodrida representació pianística, però sense oblidar l’aproximació a altres gèneres musicals.

Aquest concert de presentació, presidit pel conseller de Cultura de la Generalitat, Ferran Mascarell, i dedicat a la memòria del crític musical Jaume Busqué –que va estar estretament vinculat a Torroella de Montgrí–, va comptar amb un triple protagonisme a nivell interpretatiu. D’una banda, l’Acadèmia 1750, especialitzada en el període del Barroc i que des de la creació l’any 2006 ha esdevingut l’orquestra del Festival, tot rebent un reconeixement unànime de públic i crítica. D’una altra, la presència d’Alfredo Bernardini, el cèlebre intèrpret d’oboè i un dels màxims exponents a nivell mundial de la música antiga i que des de l’any 2002 és professor de l’Escola Superior de Música de Catalunya. I per últim, de la jove soprano Laia Frigolé, titulada tres anys enrere en cant històric a l’esmentada ESMUC.

Però la singularitat del Festival de Torroella continua essent la fidelitat que mostra el públic d’aquesta població empordanesa de centenària tradició musical i que es manté viva, tant per la tasca de l’Escola de Música com per Joventuts Musicals de Torroella, l’entitat presidida per Josep Lloret, organitzador del Festival.

Laia Frigolé i Alfredo Bernardini. © Martí Artalejo
Laia Frigolé i Alfredo Bernardini. © Martí Artalejo

Entrant de ple en el concert, una de les qüestions més remarcables cal buscar-la en l’originalitat del repertori escollit, tant per les obres pertanyents als autors vinculats d’una manera o altra amb la cort de Carles III entre els anys 1705 i 1712, com per les obres d’Albinoni (Concert per a oboè, op. 9 núm. 2) i de Johann Sebastian Bach, (Cantata nupcial “Oh dia formós, tant de temps esperat!”, BWV 210).

Àries pertanyents a l’òpera Scipione nelle Spagne compostes per Antonio Caldara amb llibret d’Apostolo Zeno (que juntament amb Metastasio representa el màxim exponent dels textos de l’òpera seriosa), o de l’òpera Zenobia in Palmira d’Andrea Stefano Fioré, van tenir com a protagonista la veu de la jove soprano Laia Frigolé, una cantant que va oferir les seves intervencions amb correcció, amb una veu que si bé no té una àmplia projecció, sí que posseeix un notori refinament. Llàstima, perquè una major varietat de dinàmiques, tant en les àries operístiques com en la cantata de Bach, haurien donat més relleu a les seves intervencions.

L’Acadèmia 1750 novament va estar impecable, tant com a instrument únic (sonoritat equilibrada entre seccions, precisió, afinació, lliurament), com a nivell individual, en el qual flautistes com Joan Bosch, o la concertino Alba Roca, van protagonitzar moments musicals esplèndids. El relleu atorgat a la delicadesa cambrística que els diversos músics desenvolupaven en la Cantata nupcial de Bach, atorgaven un bellíssim joc de contrastos i colors a aquesta obra en què la flauta travessera i l’oboè d’amor juguen un paper determinant. I certament, el mestratge d’Alfredo Bernardini en el camp de l’oboè barroc continua essent indiscutible. Sonoritats càlides, expressions plenes de bon gust, compenetració absoluta en la calidesa proporcionada amb l’orquestra i que van tenir com a moments més brillants les seves intervencions en el Concert per oboè, op. 4 núm. 4 de Francisco José de Castro i en el Concert op. 9 núm. 2 d’Albinoni, amb el celebradíssim “Adagio” com a eix del concert. Un concert inaugural confegit amb la música sorgida en un període –entre els anys 1705 i 1712– que, com recordava el musicòleg Josep Dolcet, va suposar l’arribada a Catalunya d’artistes, pintors, escenògrafs, poetes i compositors, i que va permetre a la cort de Carles d’Àustria de competir amb les altres corts europees quant a sumptuositat en el conreu de les arts.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *