Subscriu-te

Tota la música en un instrument

ORGUE AL PALAU. Juan de la Rubia, orgue. J. S. Bach, Corrente, Tourmerine, Glass i Brahms. PALAU DE LA MÚSICA. 24 DE MARÇ DE 2019.

Magníficament erigida, amb precisió arquitectònica en la gestió dels temps i la fantasia cromàtica de l’orgue Walcker, la Tocata i fuga en Fa menor, BWV 540 de Johann Sebastian Bach va obrir el programa del primer recital del cicle Orgue al Palau, protagonitzat per Juan de la Rubia. Si recentment havia delectat el públic barceloní amb la seva recreació de les intrigues palatines a la cort del Rei Sol, en un concert sold out a la basílica dels Sants Just i Pastor, en aquest cas la platea del Palau de la Música es va omplir generosament per admirar algunes composicions poc conegudes, després de l’inici bachià i una memorable transcripció obra del propi intèrpret: el quart moviment de la Primera Simfonia de Johannes Brahms.

Encara que moltes sales de concerts de primer nivell compten amb un orgue i, per tant, programen vetllades com aquesta que comentem, no és freqüent a les nostres latituds, tret de comptades excepcions. És possible, en aquest sentit, que alguns dels assistents es sorprenguessin, encara, de la meravellosa versatilitat d’un instrument en altre temps considerat “rei”, que està facultat per executar peces d’escriptura complexa, com les simfòniques. Tradicionalment vinculat a l’acompanyament en l’ofici sagrat i la potenciació de l’espiritualitat, a poc a poc es desperta la consciència que es tracta d’un instrument que pot deparar moments de plenitud al melòman. Feliçment, en aquest sentit, és el Palau de la Música Catalana un temple consagrat també a l’edificació estètica, que permet dotar de visibilitat la titànica tasca d’intèrprets que aconsegueixen fer música amb peus i mans i explorant una gamma de registres aparentment inesgotable.

A més d’aquell control dels temps en la peça d’obertura, que des de l’audibilitat de la multiplicitat de veus en contrapunt colonitzà tots els racons de la sala –amb una reverberació adequada al caràcter expansiu de la música de Bach–, Juan de la Rubia reivindicà la coneguda perfecció matemàtica sense perjudici de l’expressivitat. Un tret que es mantindria, i que junt amb la intel·ligibilitat de les línies és, potser, una de les seves més grans virtuts: saber combinar el rigor requerit amb l’expressivitat en la pulsació, a través d’un rubato discret però efectiu. El caràcter meditatiu de la segona peça programada, el Cromhorne en taille de Michel Corrente, extreta d’una composició litúrgica, contrastaria amb la segona obra de Johann Sebastian Bach, un animós preludi, inspirat en el coral luterà Herr Jesu Christ, dich zu uns wend.

La resta d’obres interpretades, en diàleg amb la tradició, oferiren trets de creativitat contemporània, o com a mínim d’una sensibilitat més propera als nostres dies. El temperament experimental de la peça de Charles Tournemire, improvisació sobre Victimae Paschali –que va anotar el seu deixeble Maurice Duruflé als anys trenta del segle XX–, mostrà una vehemència fins llavors inaudita, amb canvis de registre violents i una estètica comparable a la de les improvisacions que el mateix Juan de la Rubia ha assajat en el curs d’exercicis magistrals d’il·lustració de pel·lícules de cinema mut –Nosferatu o Metropolis, per exemple– en aquesta mateixa sala. Melodies s’enfronten d’improvís amb blocs de so i generen un impacte psicològic, bo i trastocant radicalment l’ordre de l’acció i creant aquell vertigen necessari: el dramatisme de la “peripècia”, que Aristòtil descriu a la seva Poètica.

La composició experimental del teixit sonor també va deixar una impressió inesborrable en el cas de la lliure improvisació per part del propi Juan de la Rubia, amb sorprenents exploracions de l’instrument, després d’una preciosa versió de Mad Rush de Philip Glass. Malgrat el títol, la peça del compositor americà –l’obra del qual es celebra al Palau aquesta temporada– va resultar balsàmica, tot provocant –gràcies a les antològiques recurrències– un estat mental proper a la levitació, fins i tot en els passatges de frenesí. Molt més efectiu que altres instruments de teclat, la respiració de l’orgue permet “empatitzar” musicalment; fondre’s d’una manera espontània amb la realitat anímica dels propis oients, que des de la distància participen d’aquells mateixos aires i es deixen portar on els condueixen.

És coneguda la dificultat de Johannes Brahms per compondre música simfònica, segrestat anímicament com es trobava per l’allargada ombra del romàntic de primera generació –i mestre de totes les següents– Ludwig van Beethoven. I no obstant això, la seva Primera Simfonia, obra de maduresa, és tota una declaració de principis que s’afirma amb els embats inicials de la percussió desenvolupant un discurs de gran personalitat que culmina amb l’emotiu i contundent quart moviment. Una senzilla melodia –himne d’un lirisme inoblidable– serà enunciada en diferents moments gairebé fins al final, tot creixent entre el furor de la batalla tímbrica que es traslladà gloriosament en la present versió per a orgue. Intèrpret apreciat internacionalment, Juan de la Rubia aconseguirà –sense ell proposar-s’ho– tornar a l’instrument rei, també en el nostre context, la seva real rellevància.

Imatge destacada: Juan de la Rubia. © Igor Studio (foto d’arxiu)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *