Subscriu-te

Tota una vida amb Maria João Pires

IBERCAMERA. Maria João Pires, piano. Obres de Mozart, Beethoven i Chopin. PALAU DE LA MÚSICA. 22 DE FEBRER DE 2019.

Amb diverses files de públic sobre l’escenari del Palau de la Música, com en ocasió del comiat d’Alfred Brendel fa ja una dècada, Maria João Pires va oferir el que probablement serà un dels seus últims recitals. La predisposició dels assistents era evident, molt visible en aquells que se situaven excepcionalment –amb la lògica consciència del privilegi– a escassos metres de la pianista portuguesa, darrere de l’Steinway and Sons (en lloc del seu habitual Yamaha, marca que la patrocina i que, segons recordava el llibret informatiu, hauria “cedit generosament el piano d’aquesta nit”). La gran dama del repertori clàssic, amb Mozart, Schubert i Chopin com a estendards prioritaris, no ha canviat la seva forma d’interpretar en les últimes dècades: buscant la claredat i distinció de les notes, tractant d’extreure amb les seves petites mans el so més brillant possible i ressaltant la lògica compositiva d’aquells mestres. Començada la seva carrera a una edat absolutament insòlita –va fer els primers concerts als 4 anys, segons s’explica–, pot dir-se, doncs, que porta set dècades interpretant en públic, envoltada en molts casos d’excel·lents músics i als principals escenaris.

Per a la seva sèrie de concerts “de comiat”, abans de centrar-se en altres projectes musicals, com la promoció de joves artistes i la producció d’un festival en petit format a Catalunya, Maria João Pires va escollir un programa inevitablement afí als seus gustos, que d’altra banda –fet comprensible– inclou aquells compositors que millor permeten apreciar les seves virtuts com a intèrpret. Començant per Wolfgang A. Mozart i la interpretació d’una de les seves Sonates de període mitjà més interessants, la Sonata per a piano en Fa major, KV 332, en la qual Mozart explora les qualitats d’un instrument relativament recent, capacitat per aplicar matisos mai escoltats abans. Composta el 1778, semblaria en la versió de Pires que es tracta d’una obra que apunta clarament cap al futur. L’element galant hi és present, però de forma discreta, com diluït. I és que la pianista opta per posar l’èmfasi en l’expressivitat abans que en els ritmes, que encara atresoren reminiscències de balls inevitablement presents en la mentalitat de Mozart, com altres intèrprets han posat en relleu.

Però Maria João Pires, com dèiem, no s’interessa especialment per la recerca de la sonoritat original; mai ha estat, la seva, una interpretació amb criteris d’època, sinó més aviat concentrada en la potencial decantació de sonoritats que transcendeixin les èpoques, que signifiquin més enllà dels temps. Certament, les grans obres permeten una estranya forma d’“objectivació subjectiva” per part dels artistes més inspirats, una apropiació del missatge que és traslladat mitjançant el filtre –i la coherència– del propi intèrpret, com si des de sempre i per sempre sonés així. En el cas de la sonata mozartiana, l’“Allegro” d’obertura va evidenciar una sensibilitat més aviat assossegada, que cedeix pas a un “Adagio” profundament meditatiu i culmina en un àgil però no completament exultant “Allegro assai”.

Entre Mozart i Beethoven s’acostuma a apreciar un fort contrast en termes d’expressió, contrast que es redueix per exemple quan es tenen en compte les Fantasies per a pianoforte que compongué el primer i que anuncien, a través d’una mena improvisació, l’àmbit de la interioritat. Àmbit que Beethoven abordarà en Sonates com la interpretada de forma subsegüent per Pires, coneguda pel gran públic com Patètica i composta vint anys després de la mozartiana. Precisament el caràcter atemporal de la lectura de la pianista permeté apreciar una evolució, més que un canvi radical, que porta a la tematització explícita del sentiment (el pathos de l’espiritualitat romàntica). Pires va demostrar, en aquest sentit, la seva excepcional capacitat per expressar una gamma d’afectes diversos i extrema, ja des de la sèrie de diàlegs a l’interior de l’“Allegro di molto e con brio”, tornant eloqüents els silencis i patint una mica més en els passatges en forte i aquells de prestidigitació exigida. No tant per l’amuntegament de notes, que mai es va produir, com per la vehemència que la partitura sembla requerir i que eventualment la va precipitar per un sender que –un diria– no és el seu predilecte.

A manera de contrapès, la segona part es va centrar en l’obra d’un compositor molt estimat per Pires, al qual va dedicar enregistraments de gran èxit –veritables best-sellers– per la universal suggestió d’emocions que habiliten. Parlem dels Nocturns de Chopin. La selecció interpretada va traslladar l’oient del Palau a un altre espai-temps, a una realitat afable i fluctuant, que convida a l’actitud contemplativa. El colorit de les composicions de Chopin va ser emfatitzat pel tacte delicat de la pianista, que va saber un cop més treure partit dels silencis. Especialment efectius, els Nocturns núm. 3, en Si major, op. 9 i el Número 2, en Re bemoll major, op. 27. El final de la vetllada s’agilitzaria gràcies a dos valsos del compositor polonès, tot incorrent Pires en el risc de ritmes trepidants –en un moment donat la seva mirada va quedar fixada en l’altiu bust de Beethoven, tot esbossant un somriure–, que remataria a manera de bis amb un tercer vals, una peça de saló brillant. La satisfacció de la pianista va ser tan evident com la gratitud del públic, impressionat per la seva claredat mental i capacitat per comunicar.

Imatge destacada: Maria João Pires (foto d’arxiu)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *