Subscriu-te

Crítica

Tràmits i llicències de Nadal

Kirill Karabits. © Sussie Ahlburg (foto d'arxiu)

Temporada OBC. Nikolai Demidenko, piano. Dir.: Kirill Karabits. Obres de Satie, Chopin i Txaikovski. L’Auditori, 17 de desembre de 2011.

Per Xavier Chavarria

No és la primera vegada que denunciem aquest costum que va instaurar ja fa temps algun gestor de l’OBC, amb tuf mercantilista i comercial, de posar títol a tots els programes de la temporada: la majoria de vegades és francament desafortunat, per reduccionista i fins i tot enganyós. Senzillament, no cal. I un dels títols més inconsistents i inútils ha estat el de l’últim programa de l’any: un repertori eminentment romàntic va ser batejat com a “Concert de Nadal”, intuïm que per la presència, a la segona part, d’El trencanous de Txaikovski, i sens dubte per apuntar-se a la voràgine musicofestiva d’aquests dies cada cop més desnaturalitzats. Entenem que un concert de Nadal ha de contenir un mínim de música específica d’aquest temps, i fer-hi entrar músiques de tota mena sense cap relació amb l’esperit és desvirtuar el concepte. El cronista també admet que aquesta consideració de caràcter extramusical i transcendència relativa podria haver estat inflamada per la sensació de tràmit (amb el consegüent malestar i decepció) que li va transmetre el concert, una sensació que ens duia de l’ensopiment a la superficialitat, de la buidor a la trivialitat, i no pas per la música que hi va sonar, tota de qualitat, sinó per la interpretació que se’n va fer, i per l’encaix, les maneres, les actituds. En casos així, un hom es qüestiona si la predisposició pròpia, la capacitat receptiva a l’hora d’assaborir el concert era l’adequada: tots som humans i potser el mal dia el va tenir l’observador i no pas l’observat, més encara en veure l’efervescent reacció del públic en acabar el concert. Però no és el cas. Les voltes i voltes que permet donar-hi la distància en el temps, i un puntet raonable d’experiència ratifiquen la intuïció inicial i les sensacions in situ, que rarament fallen. Els convido a refiar-se’n més i a fer-ne més cas. Siguem tots crítics; siguem exigents.

El repertori, eminentment romàntic, tenia l’estrany afegitó de dues delicioses Gymnopédies d’Erik Satie, una a l’inici de cada part, en la versió orquestral de Claude Debussy; però la que va encetar el concert, la número 3, es va interpretar la meitat amb piano sol i l’altra meitat amb orquestra, i empalmada quasi sense solució de continuïtat amb el Concert per a piano núm. 2 de Chopin, amb el consegüent desconcert de bona part del públic, que va aplaudir en acabar el primer moviment (potser pensant que allò encara era Satie). Què tenen a veure aquestes dues obres per encaixar-les així? El resultat musical, a més, no va ser gaire satisfactori. La segona part també va començar amb aquesta curiosa fórmula, enllaçant la Gymnopédie núm. 1 de Satie amb l’acte segon d’El trencanous de Txaikovski, però ara en versió estrictament orquestral (sense el piano solista) i al doble de velocitat, en una interpretació quasi frívola, oposada a l’homònima de la primera part, i més propera al music hall que no pas a l’antiga Grècia. I encara ens estem preguntant què hi pinten aquestes dues peces de Satie en aquest concert i amb aquest format; potser una simple llicència… Un concert “de Nadal” ho permet tot?

Nikolai Demidenko, el solista del Concert per a piano núm. 2 de Chopin, se’ns presentava com un especialista en Chopin, però no devia tenir el dia. L’inici del Concert va ser boirós, amb una articulació borrosa i poc precisa i alguns passatges de virtuosisme empastifats. Això es va corregir al segon moviment, “Larghetto”, que va ser el més correcte i atractiu de tota l’obra. Però en línies generals va ser un Chopin insuls, avorrit i sense brillantor. L’orquestra, reclosa al paper secundari que li atorga l’esquàlida instrumentació de Chopin, va complir amb correcció però sense gaire llum, a les ordres d’un director, el jove ucraïnès Kirill Karabits, de gest vistós però poc convincent: el so de l’orquestra no s’ajustava gaire a les evolucions gimnàstiques d’una batuta que es va dedicar simplement a posar les coses a lloc (i no sempre) sense aportar res d’interessant, en una lectura francament anodina. Potser s’hauria de filar més prim a l’hora d’escollir directors convidats (no és el primer que decep), i apostar més per l’experiència contrastada que pels historials fulgurants. El bis que va acabar oferint el pianista rus va rescabalar la fama que s’havia guanyat en la seva actuació de la temporada passada, i ens va permetre acabar la primera part amb més bon gust de boca.

El segon acte d’El trencanous de Txaikovski posava el punt festiu i nadalenc a la vetllada, però tampoc no va estar al nivell esperat. Com a mostra, el cèlebre “Vals de les flors”: mai n’havíem sentit una versió tan desmanegada i erràtica, d’un pols tan inestable que feia anar de corcoll els músics. I vam tenir la sensació que l’orquestra, que va aguantar el tipus durant tot el concert amb molta dignitat, prenia iniciatives i feia coses que no li eren demanades. I és que els músics d’una orquestra també necessiten un estímul al davant, autoritat, convicció i sobretot criteri. Encara sort que aquesta música, agraïda, agradable i convincent, funciona sola, i brilla fins i tot en condicions precàries.

I arribats en aquest punt cal esmentar que el públic que omplia gairebé de gom a gom L’Auditori, en general s’ho va passar bé i en va sortir satisfet, si es jutja pels aplaudiments efusius i l’entusiasme general; m’inclino a pensar, però, que aplaudien més la música juganera, somiadora i brillant de Txaikovski que no pas la interpretació que se’n va fer. I en qualsevol cas, també n’hi havia uns quants, una minoria silenciosa, que no s’ho van passar tan bé; i eren damunt l’escenari. És una sensació.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *