Subscriu-te

Trencant motlles

ORQUESTRA SIMFÒNICA JULIÀ CARBONELL DE LES TERRES DE LLEIDA. Arnau Tomàs, violoncel. Alfons Reverté, director. Obres de Weill i Gulda. AUDITORI ENRIC GRANADOS DE LLEIDA. 2 DE MAIG DE 2021.

L’Orquestra Simfònica Julià Carbonell de les Terres de Lleida va cloure la temporada reunint dos autors del segle XX que creuaren l’estil clàssic i anaren més enllà, tot passant per formes més populars, des del jazz fins a la música de cabaret.

Kurt Weill, compositor alemany que es va veure obligat a emigrar per causa de la persecució de l’Alemanya nazi, obrí el concert amb una de les seves obres més populars, L’òpera dels tres rals, sens dubte un dels grans èxits del tàndem format per Weill al costat del llibretista i dramaturg Bertolt Brecht. Es tracta d’una òpera que mira cap al musical, que trenca motlles estètics, i mescla la tradició musical centreeuropea amb les músiques d’ambients més sòrdids, tot fent una crítica cap al món capitalista i que s’entronca en l’òpera El captaire, escrita dos-cents anys abans per John Gay. Aquest cop, però, poguérem escoltar la Suite per a orquestra de vent d’aquesta òpera que el mateix compositor escriví un any després de l’estrena.

L’obra presenta alguns dels temes més importants de l’òpera, tot i que sense establir-ne el mateix ordre. I el resultat final és una obra escrita per a instruments de vent, percussió, piano o fins i tot banjo i guitarra amb uns ritmes propers al jazz i amb moments ben ressenyables.

Dividida en una “Obertura” i set moviments, Weill ens introdueix en un món irònic i enginyós que evoca el món del cabaret que hi havia a Berlín els anys vint. L’OJC feu vibrar el públic amb els ritmes jazzístics mostrant-se dúctil i ben equilibrada, així com evidenciant una àmplia varietat de colors, en què destacaren els instruments de vent-fusta. Reverté encomanà als músics el gust per aquest estil fugint de la lectura superficial i cercant primorosament els detalls tan ben escrits pel compositor. El resultat va conduir-nos a moments especials, com la “Balada de Mack el Navalla” –amb el bell solo de trombó–, el divertit foxtrot de la “Balada de la bona vida”, la “Cançó de Polly” –un vals lent i malenconiós amb un tema molt ben cantat pel clarinet–, el suggeridor “Tango-balada” o l’arravatadora “Cançó del canó”. Punt i apart mereix la sorpresa final, en què Weill converteix tota la formació en un gran orgue bachià en el “Choral” final.

I a continuació es presentà una obra que no deixà ningú indiferent. Friedrich Gulda va ser un gran pianista de trajectòria clàssica –amb excepcionals enregistraments d’obres de Beethoven, Mozart o Bach–, però que va dirigir-se també cap al jazz i fins i tot la música electrònica. Un músic transgressor i gens convencional de qui poguérem escoltar el Concert per a violoncel i orquestra de vent. Una obra inspirada en la forma clàssica, però on poguérem sentir des de riffs del swing interpretats per una big band, fins a improvisacions del solista. Un treball on es fon la música folklòrica austríaca, la tradició europea i la música més moderna en un resultat que per a uns pot semblar una excentricitat, però que sens dubte té un valor musical. I és que no ens podíem esperar menys d’un compositor que fins i tot va arribar a aparentar la seva mort per tal de veure la reacció del públic envers aquest esdeveniment i poder llegir les necrològiques als diaris…

Sorprengué una “Obertura” en la qual Arnau Tomàs –amplificat per a l’ocasió– es lliurà a un virtuosisme inicial que el situava molt proper al rock –acompanyat d’una bateria de jazz i una orquestra a mode de big band– abans de passar a un bucòlic segon tema de tradició austríaca que s’hi contraposava plenament.

“Idil·li”, el segon moviment, ens mostrà una música de gran bellesa, molt propera de nou a la música austríaca que tan bé coneixia Gulda –amb belles melodies que intercalaren la trompa i un expressiu solista– abans que un ländler trenqués la sensació de serenor absoluta. Una àmplia “Cadença” en què el solista també improvisà ens conduí a una música potser més propera a Xostakóvitx. Un “Minuet” que podríem titllar d’irreal per situar-nos ara al costat de Lully donà pas a un “Final” tipus fanfara de gran virtuosisme, amb influències tant del jazz com gairebé d’una desfilada de majorettes.

Arnau Tomàs tingué una gran presència i personalitat. I després d’una primera entrada potser no prou desinhibida excel·lí especialment en un segon moviment ple de lirisme, en una gran “Cadença” o endinsant-se quan calgué en aquesta estètica gairebé rockera que aquesta obra de grans exigències tècniques demana. Reverté aconseguí unificar, amb criteri, solista i formació orquestral, tot defensant un treball de gran imaginació.

Programa fascinant i un punt descarat, que fugint d’etiquetes i estils cercà la vivència amb el sentit de l’humor que tanta falta ens fa en aquests temps. El resultat, un públic entregat davant un bon treball de l’OJC.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

El @Liceu_cat ha acomiadat la temporada amb Lucia di Lammermoor de la mà de @nadinesierra i Javier Camarena. "La recta final d'aquesta temporada (...) ha estat un crescendo d’entusiasme", diu @alberttorrens2 en la crítica. Llegeix-la al web! http://www.revistamusical.cat/critica/excellent-fi-de-temporada-al-liceu/

Aquest dijous arrenca al Masnou, població nadiua de Lluís Millet, una nova cita musical que s'allargarà diversos mesos. Més informació, al nostre web! http://www.revistamusical.cat/el-nou-festival-internacional-lluis-millet-reivindica-la-musica-catalana-al-masnou/

S'ajorna un dels concerts previstos inicialment per aquest dissabte 31 de juliol al @FIMCPeralada!

Mor el director de cors, pianista i compositor Jordi-Lluís Rigol. Víctima de la Covid, s’havia format a Barcelona, Mallorca, Anglaterra i els Països Baixos i és autor de cantates i cançons per a cors infantils i d’obres corals, així com de música escènica.

Segueix-nos a Twitter