Subscriu-te

Tribut al mestre Pau Casals

Da Camera Ensemble. © Sílvia Isach
Da Camera Ensemble. © Sílvia Isach

36è FESTIVAL INTERNACIONAL DE MÚSICA PAU CASALS. Da Camera Ensemble. Obres de Brahms i Schubert (2 d’agost) / Jean-Guihen Queyras, violoncel. Obres de Bach, Britten i Kodály (4 d’agost) / Michal Kanka, violoncel. Miguel Borgues Coelho, piano. Obres de Bach, Xostakóvitx i Rachmàninov (18 d’agost). AUDITORI PAU CASALS. DEL 2 AL 18 D’AGOST DE 2016.

Per Santi Riu

Després d’una dilatada i fructífera trajectòria de vint-i-quatre anys de Juli Grandia com a gerent de l’Auditori Pau Casals, iniciàrem un nou Festival amb Oriol Toldrà al capdavant. Les grans línies de tribut al mestre continuaren en essència, amb una presència notable de violoncel·listes i un bon nivell de qualitat. El tracte exquisit, la proximitat i l’eficiència que fan tan especial l’Auditori i en aquest cas el Festival continuen intactes mentre s’esperen alguns canvis anunciats per a la propera temporada.

L’herència de Pau Casals

El concert titulat “L’herència de Pau Casals” fou d’aquells per gaudir de la música de cambra. Servit per formacions consagrades però en moments diferents de la seva trajectòria –quartets Quiroga, Casals i Dalia–, poguérem reviure dues de les grans obres que Pau Casals tenia en gran estima. El Sextet, op. 36 de Brahms és, a diferència del seu homònim opus 18, una obra menys efervescent. Amb l’escriptura per a dos violins, dues violes i dos violoncels, el compositor d’Hamburg explora un so més ric i una gamma més àmplia de textures, tot obtenint un so més càlid que brillant.

Un tendre “Allegro” inicial, gairebé misteriós, obrí l’obra fins que arribà un segon tema ple de lirisme. Tot i que semblava que li costava d’arrencar, l’“Scherzo” es mostrà delicat i líric sobre un acompanyament amb pizzicato que ens conduí a un trio més viu, gairebé semblant a un vals. El “Poco adagio” ens retornà a un ambient de malenconia que arribà a un punt culminant de bona intensitat emocional, abans de cloure’s amb un “Poco allegro” inquiet i de tempo força viu.

La formació –Cuarteto Quiroga amb la col·laboració de Jonathan Brown i Erica Wise– en féu una lectura intensa, vital, amb bon fraseig, so càlid i amplitud dinàmica. Hi hagué un bon equilibri entre els instruments, amb textures clares i una bona exposició de llums i ombres per part d’uns intèrprets sempre actius que s’escolten, es miren, respiren conjuntament i responen amb emoció.

El Quintet per a dos violoncels de Schubert és una de les grans obres de la música de cambra i ocupà la segona part del concert. Acabat setmanes abans de la mort del compositor, aconsegueix una calidesa sonora i un ambient de gran intimitat. Amb un so homogeni, fraseig unànime i una bona intensitat, els membres del Dalia Quartet i Helena Poggio oferiren un Schubert que contenia angoixa quan calia –secció de l’“Adagio” central–, que se situà entre el classicisme i el romanticisme i en què destacà més la globalitat del conjunt que no pas els detalls personals.

La seva lectura estigué plena de canvis subtils de colors, flexibilitat, fraseig expressiu i una àmplia gamma emocional. Amb lluminositat i unes textures clares sentírem un primer moviment que anà guanyant en intensitat a mesura que els intèrprets es trobaven més a gust amb l’acústica. Els acompanyaren un “Scherzo” impetuós i ple de força i un “Allegretto” final ple d’entusiasme i vigor. Però sens dubte fou l’“Adagio” el nucli emocional de l’obra, imbuït de caràcter fosc i angoixant. La serenitat i la capacitat de frasejar en aquest moviment, així com el domini de l’equilibri en piano, aconseguí trobar una quietud que semblava aturar el tempo. Bellesa, eloqüència i intensitat sorgiren en un exercici de força emocional, reflexió i introspecció.

En resum, una sessió de música de cambra d’alt nivell que potser hauria tingut millor aforament si el nom dels quartets haguessin figurat en la cartellera.

Lliçó magistral de Jean-Guihen Queyras

© Sílvia Isach
© Sílvia Isach

Jean-Guihen Queyras oferí un superb recital de violoncel sol. Amb una tècnica immaculada i una gran musicalitat, el violoncel·lista aconseguí endinsar-nos en un món tan personal com expressiu, en el qual explora, comunica i emociona.

La Suite BWV 1007 de Bach resultà sensible, serena i profunda, amb un fraseig cuidat fins al darrer detall. Queyras aporta una àmplia gradació de colors i articulacions, sentit de la proporció, flexibilitat i expressivitat al costat d’una fina sensibilitat. Tot flueix i es va desgranant nota a nota en un intens fraseig que et condueix de la primera fins a la darrera nota. Però prèviament tot ha estat pensat i meditat. Llibertat sota control, podríem dir-ne. Fins i tot sembla aparèixer un lleu rubato en els moviments lents. A més, la seva coneixença dels instruments i criteris de la música antiga –lleugeresa de so, velocitat, vibrato, sensació de dansa…–, sens dubte ha modelat la seva concepció de l’obra. Ben contrastada, la Suite s’inicià amb un preludi finament exposat, natural, amb una vital “Courante”, una “Sarabande” que semblava recrear-se, un deliciós “Menuet” i una encomanadissa “Gigue”.

Continuà amb una obra que sens dubte homenatja Bach, la Suite núm. 1 de Britten. En aquesta s’explora des del drama fins al lirisme enmig d’un magma de dificultats. Queyras ens n’oferí una lectura contrastada. Des d’un “Canto primo” majestuós, en el qual fluïren els acords, passant per una “Fuga” ben definida, un “Lamento” molt ben cantat i una “Marxa” amb uns harmònics impol·luts i un cert estat d’agitació. El violoncel·lista oferí una lliçó de control dinàmic i de l’arc capaç de passar de la reflexió i la meditació a l’essència, en una interpretació molt reeixida.

L’idiomatisme amb la Sonata op. 8 de Kodály fou total. Des de la declamació de l’obertura, Queyras ens regalà una versió plena de color i dramatisme. Passió i intensitat s’uniren en una versió per recordar i que el públic sabé premiar amb una calorosa aclamació. Sens dubte, el punt àlgid del Festival i un intèrpret que esperem retrobar ben aviat.

Recital de Michael Kanka i Miguel Borgues Coelho

© Sílvia Isach
© Sílvia Isach

El recital de Michal Kanka i Miguel Borgues Coelho va estar marcat per la música russa, amb les sonates de Xostakóvitx i Rachmàninov. Ambdues tenen una estructura semblant i una gran força emocional, però evidencien també grans diferències estilístiques.

Abans, però, el concert es va obrir amb la Suite núm. 5, BWV 1011 de Bach, en una lectura dominada per la profunditat de concepte i una hiperexpressivitat. Amb un so robust i poderós, un bon control de la línia melòdica, ornamentació sòbria i vibrat generós, el seu concepte realment contrastava amb la visió bachiana que havíem tingut de Queyras dies enrere i ens mostrava la declamació d’una escola interpretativa ben diferent. Una escola que, per cert, casa molt bé amb les obres que interpretà a continuació.

La intensitat expressiva del duet marcà una Sonata op. 40 de Xostakóvitx ben contrastada i amb una lectura que aportà des del traç lluminós al sarcasme i la passió. Després d’un “Allegro” inicial més aviat reservat i un segon moviment ferotge i burlesc arribàrem a un “Largo” de to ombrívol i dolorós que anà incrementant la seva intensitat abans de donar pas a un final furiós. El diàleg entre ambdós intèrprets evidencià el sarcasme i el turment amb un clima de tensió i un caràcter plenament romàntic.

El corpus cambrístic de Rachmàninov és més aviat minso. La seva Sonata per a violoncel i piano, op. 19 és una obra molt lírica, que va ser composta uns mesos després del Segon Concert per a piano i orquestra i que ens el recorda. Al llarg primer moviment, Kanka ja es presentà amb una gran bellesa de so, un bon legato i una gran expressivitat, al costat d’un Coelho que va afrontar una part pianística sempre virtuosa però sense que l’equilibri del conjunt se’n ressentís i amb una bona tensió dramàtica.

L’“Allegro scherzando” es mogué principalment entre la inquietud i l’ansietat abans de passar a un oníric i nostàlgic “Andante” que progressà fins a un apassionat clímax. Un brillant i victoriós “Allegro mosso” clogué una obra que, tocada amb aquesta riquesa de tensions, varietat de colors i força arravatadora, culminà un concert en honor de la pàtria russa.

Molt bon nivell, doncs, d’un festival amb intèrprets internacionals sempre interessants i que per contra no rep la difusió que es mereix als mitjans de comunicació. L’Auditori Pau Casals hauria de ser un punt gairebé de culte per a tots els violoncel·listes i melòmans en general, que durant l’època estiuenca poden gaudir d’un festival musical de primer ordre.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *