Subscriu-te

Trinitat italiana

TEMPORADA DE MÚSICA ANTIGA. Orquestra Barroca Catalana. Gabriel Díaz, contratenor.  Farran James, violí i direcció. Obres d’Avison, Porpora, Corelli i Vivaldi. ESGLÉSIA DE SANT FELIP NERI DE BARCELONA. 27 DE NOVEMBRE DE 2020.

A mig camí entre la convulsió i la reactivació de programacions i activitats de moltes formacions i artistes en l’agonitzant situació que vivim, l’Orquestra Barroca Catalana va reemprendre els seus concerts a la VI Temporada de Música Antiga que ofereix a l’església de Sant Felip Neri de Barcelona. Amb un alt índex d’assistència, el programa responia a l’encert de focalitzar-se en el triangle italià de Porpora, Corelli i Vivaldi i les ciutats de Nàpols, Roma i Venècia, en una mena de tast del grand tour de Burney amb les referències de l’època que seduïen els viatgers i diletants europeus àvids de bellesa i entreteniment.

En una versió fluida i contrastada, plasmada excel·lentment des del punt de vista instrumental, valenta en els arcs, variada en tempi –algunes frases amples i altres d’agressives–, l’Orquestra Barroca Catalana, dirigida des del primer violí per Farran James, va obrir el concert amb el Concerto núm. 5 en Re de Charles Avison. Va compartir aquestes traces el famós Concerto grosso op. 6 núm. 8, “Fatto per la Notte di Natale” de Corelli, tot moderant la concepció virtuosística d’aquestes pàgines i a la cerca d’efectes de color i timbre que potencien el sentit de construcció per blocs. Entremig, i jugant amb l’alternança d’una obra instrumental amb una de vocal amb què va discórrer el programa, el Salve Regina en Fa major de Porpora va oferir l’oportunitat d’escoltar la veu del contratenor Gabriel Díaz, ben reverberada per l’acústica de la sala.

A l’atractiva personalitat sonora de conjunt basada en criteris historicistes i una hàbil coloració del discurs, s’hi va sumar la dicció intel·ligible i la claredat en l’articulació del solista, de veu força homogènia amb un registre superior que acusa major dosis de metall. El seu cant amorosia els números més recollits i íntims dosificant el vibrat i fent gala d’elegància i naturalitat, que no amagava lleus portamenti, com va palesar al Nisi Dominus de Vivaldi, en números acompanyats subtilment per la tiorba de Josep Maria Martí i el violoncel de Guillermo Turina. Cal destacar també les intervencions solistes de Farran James com a concertino: sinuoses, vigoroses, de sonoritat tornassolada i expressiva, i aconseguint un diàleg substancial amb la resta o amb el solista vocal. En resum, un bon concert barroc amb intèrprets de quilòmetre zero sobradament preparats i amb un programa ben trobat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *