Subscriu-te

Crítica

Triomf de la banda de Wynton Marsalis i el trio de Keith Jarrett al Grec

Per Albert Suñé 

Dels diversos festivals de jazz que hi ha a l’estiu a casa nostra, vam assistir a dos concerts del Grec, a un del Festival Mas i Mas i a un altre del Festival d’Arenys de Mar, una manifestació que enguany ha celebrat les noces d’argent.

Al Grec triomfaren de manera total la banda de Wynton Marsalis i el trio de Keith Jarrett. La darrera vegada que vam veure in situ el trompeta de Nova Orleans, el jazz que oferiren ell i la seva formació –The Jazz at Lincoln Center Orchestra– fou realment clàssic. Però aquesta vegada Marsalis va fer un pas endavant. Perquè els seus temes, arranjats curosament, foren més actuals. Sense voler dir amb això que la banda es convertís en la modernitat absoluta. Però, a part de swing, es tocà també latin i fins i tot aparegueren passatges flamencs i també de caire funky.

Marsalis, creador d’alguns dels temes –els altres foren d’altres músics de la banda–, no va voler ser el protagonista de la festa. Perquè de bell antuvi se situà al seu lloc de la secció de trompetes i hi restà tota l’estona. O sigui, dirigí des d’allí, sense necessitat de posar-se davant de la formació. Amb la qual cosa es demostrà que la seva gent tenia la lliçó ben apresa.

Wynton Marsalis tornà a palesar la seva enorme qualitat com a solista. És un trompeta que se sap posar sempre al seu lloc, sigui quin sigui l’estil que s’interpreta. Les seves esplèndides idees, les ofereix amb una tècnica enormement depurada, un fraseig net com una patena, d’una seguretat i elegància gairebé insultants, i un feeling irreprotxable. Com a líder, ha sabut transmetre a la seva gent què és el que realment vol. O sigui, un so compacte, precís, no gens eixordador, vellutat en ocasions, però que sap arribar al clímax en d’altres sense necessitat de fer caure d’esquena ningú. A més, obté prestacions excel·lents dels solistes.

Magnífica en el latin –el tema del contrabaixista Carlos Henríquez el brodà el trompeta Kenny Rampton–, l’orquestra excel·lí també en el swing, força elaborat en moltes ocasions, però no gens enfarfegat. Pel que fa a l’acostament al flamenc a través d’uns temes de la Vitoria Suite del mateix Marsalis –en la qual hi havia col·laborat Paco de Lucía–, la cosa no reeixí tan brillantment perquè hi hagué algun moment confús. Però la resta, fins i tot amb picament de mans dels membres de la banda, arribà a bon port. Com també hi arribà –en aquest cas amb moments esplèndids– Portrait of Pablo Picasso, del saxo tenor Ted Nash.

El trio de Keith Jarrett –amb Gary Peacock al contrabaix i Jack DeJohnette a la bateria– van triomfar al Grec 2011

Per la seva banda, el trio de Keith Jarrett –amb Gary Peacock al contrabaix i Jack DeJohnette a la bateria– actuà de la mateixa manera que ho fa darrerament. És a dir, amb un lirisme enorme, a vegades un pèl embafador. Però, això sí, curull d’elegància. I és que Jarrett continua atresorant una sensibilitat exquisida, que no cansa mai. Alternà temes ràpids –tampoc no ho eren tant– amb balades. I el seu swing fluí de manera sobirana a través d’un fraseig pletòric de matisos, trufat en ocasions de pianíssims increïbles. Per tant, el seu passeig a través de diversos i coneguts estàndards fou una autèntica delícia.

Al costat de Keith Jarrett, dos músics de pedra picada, companys des de fa anys en el combo, i que s’envoltaren també de matisos i exquisidesa, solos inclosos.

Per als aimants del jazz contemporani, hi havia l’oportunitat d’assistir al Jamboree –dins del Festival Mas i Mas– a l’actuació del Kenny Garrett Quartet. Però el líder, tal com succeí al passat Festival de Jazz de Barcelona, es repetí de manera gairebé escandalosa a la recerca de sensacions i estils diversos. La seva gran tècnica li permet atresorar un estil abassegador, torrencial en ocasions. I que obté moments força brillants. Però sembla que el Kenny Garrett dels darrers anys no és el mateix d’ara. Perquè ha deixat de banda el fluir de les idees per tal d’oferir, en moltes ocasions, el màxim d’efectismes possibles.

A més, deixà el camp obert a l’eixordador bateria Marcus Baylor, obviant que Benito González és un pianista esplèndid, també abassegador però amb un discurs enormement coherent. Per la seva banda, el contrabaix Nat Reeves estigué simplement discret.

I acabem amb l’actuació de Laura Simó i el Francesc Capella Trio, una de les programades al Festival d’Arenys de Mar. La discreció envoltà tot aquest concert, principalment per la manca de punch del trio –amb Capella al piano, Guillermo Prats al contrabaix i David Simó a la bateria– i perquè a Laura Simó la traeix la veu. Ja no és la que tenia. Sense voler dir amb això que fos una gran veu, potent i ben timbrada, sí que la sabia modelar prou bé al seu aire. Però ara té problemes amb els aguts i malgrat que continua frasejant i pronunciant magníficament, ha perdut frescor i vivesa.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *