Subscriu-te

Crítica

Trobada anual amb la música catalana

Barcelona-20130911-01019

CONCERT 11 DE SETEMBRE. Orquestra Simfònica Barcelona i Nacional de Catalunya. Orfeó Català. Albert Guinovart, piano. Obres de Ricard Lamote de Grignon, Manuel Oltra i Joan Manén. Direcció: Xavier Puig. L’AUDITORI. 11 DE SETEMBRE DE 2013.

Per Jaume Comellas

L’Auditori ha acollit aquesta iniciativa amb la qual la música culta catalana contribueix a festejar la Diada Nacional de Catalunya. Un pretext vàlid que comporta alhora un substrat identitari gairebé irrenunciable, cosa que es tradueix en una programació autòctona. D’altra banda, el context festiu bàsic també condiciona el repertori en el sentit de tria festiva, valgui la redundància; i no hi calen explicacions.

L’obra de Ricard Lamote de Grignon, de Manuel Oltra i de Joan Manén, en tot cas, considerada en el seu conjunt i especialment les seves composicions més transcendents, mereixen quelcom més que ser tinguda en compte en una manifestació tan especial, tan a part, tan única i tan al marge de la normalitat com és aquest. Però si continuem per aquest camí podríem entrar en un terreny abrupte, i per descomptat molt interessant, i al capdavall estem de festa.

Però sense complicar-nos gaire l’existència, sí que potser podríem exigir que hom hagués filat més prim i hagués estat tan atent al context com a fer música; o sigui, a exhibir obres, dels mateixos compositors o d’altres, més substancioses, més definitives. Per això el concert va poder exhibir molt més l’ofici i la mestria dels tres protagonistes que no pas la seva autèntica vena creativa.

El Concert màgic per a piano i orquestra de Ricard Lamote de Grignon és una obra d’encàrrec per a banda sonora d’un llargmetratge, fet que obligava a unes exigències formals molt precises. Malgrat això, el compositor és capaç de transmetre un cert alè poètic, unes certes dosis d’inspiració en el sentit de creativitat, de geni, que superen l’àmbit contingencial d’una partitura estilísticament superada, amb una clara dependència de l’estètica a cavall de Rakhmàninov i de Chopin; que és el que, és clar, se li va demanar.

Nova Catalònia. Simfonia per a orquestra i cor, op. 17 de Joan Manén, és un llarg –gairebé 60 minuts– discurs retòric postromàntic, en què sobre la base d’una orquestra XXL se succeeixen crescendi i diminuendi a dojo, sense altres mèrits que el domini de la tècnica compositiva i de la concessió afalagadora –patriotera–, emfàtica i escassa de substància. Passen els minuts i les notes, i la música passa massa de llarg.

Trencant l’ordre de programació deixem per al final la Rapsòdia per a piano i orquestra de Manuel Oltra, nascuda Rapsòdia per a piano i cobla. En els deu minuts d’aquesta petita joia –més joia en la versió per a cobla–, hi apareix la condensació sintètica i substanciosa d’una autèntica poètica musical. Manuel Oltra, a partir d’un material popular, senzill, gairebé de deixalleria –danses de balls de bastons del Penedès–, confegeix una joguina preciosa, una petita obra d’orfebreria, equilibrada i fina, engendrada per un músic tan humil com autèntic mestre.

Albert Guinovart és un pianista d’una seguretat i d’una versatilitat absolutes. Va saber mostrar el lirisme romàntic ensucrat de l’obra de Lamote de Grignon i es va immergir i va mostrar-se hàbil en el delicat pianisme puntillista de la de Manuel Oltra.

I Xavier Puig va confirmar que, com l’obra de força compositors catalans, mereix una presència no excepcional, sinó normalitzada en el nostre concertisme. Amb ell l’OBC va oferir un treball en la línia dels bons concerts de la formació. I ara tots plegats, fins a l’any vinent…