Subscriu-te

Txaikovski i Rachmàninov a L’Auditori: una història de dos compositors

Varvara. © Jordi Roca (foto d’arxiu)
Varvara. © Jordi Roca (foto d’arxiu)

IBERCAMERA. Orquestra Txaikovski de Moscou. Varvara, piano. Dir.: Vladimir Fedosseiev. Obres de Txaikovski i Rachmàninov. L’AUDITORI. 24 D’ABRIL DE 2017.

Per Martí Sancliment Solé

L’esplendor musical de la Rússia del XIX es manifestava dilluns passat, 24 d’abril, a la sala gran de L’Auditori amb música de Serguei Rachmàninov i de Piotr Ílitx Txaikovski. Un concert històric que aplegà l’Orquestra Simfònica Txaikovski juntament amb la jove pianista Varvara, dirigits per Vladimir Fedosseiev.

La vida de Txaikovski, igual que la seva obra, està plena de matisos i clarobscurs. Esdevenint un punt culminant del romanticisme rus, Txaikovski impregnà les seves composicions d’un melodisme dramàtic que sembla manifestar la seva desesperació vital i alhora expressar els turments que persegueixen la naturalesa humana. Una música profundament subjectiva, escrita per ell i per a si mateix, com una mena de teràpia per explicar, mitjançant el més metafísic dels llenguatges, les contradiccions de la seva ànima.

Txaikovski entengué el ballet com una òpera sense paraules, com el marc idoni per expressar el seu món sonor i interior a través de la música i de la coreografia. Potser per aquest motiu el ballet El llac dels cignes, op. 20, el primer que va compondre, esdevé una pintura fidedigna de les seves passions i les seves obsessions. El tema mateix del ballet sembla vincular-se perfectament amb el seu temor per la mort i, alhora, la seva cerca personalíssima de la bellesa. Confusa és al dia d’avui la partitura, fragmentada i accidentada al llarg dels anys, però la seva essència hi rau, tanmateix. Els primers fragments del ballet compostos per Txaikovski pertanyen a la suite del ballet, concretament al leitmotiv dels cignes, creat entorn del 1871 i carregat de força expressiva i un senzill equilibri.

La suite en la seva totalitat esdevé una fotografia detallada de les virtuts de Txaikovski com a compositor i, alhora, com a geni de l’orquestració, tal com ens demostren els estudis sobre el compositor del musicòleg Henri Zajaczkowski. En aquest fragment del ballet s’aprecia amb total clarividència el predomini constant de la melodia, teixida sobre una profunda base simfònica d’inspiració germànica. Els ritmes ens transporten sovint al nucli de la música russa i les melodies recuperen esquemes de la música eslava i tradicional. No en va Txaikovski es definí a si mateix com a rus en el més profund sentit de la paraula.

Quan Serguei Rachmàninov inicià els estudis al Conservatori de Sant Petersburg i posteriorment al Conservatori de Moscou, la música del vell Txaikovski l’apassionà. Introduïda probablement al jove Rachmàninov pel seu oncle Aleksandr Ílitx Ziloti, pianista i, al seu torn, alumne de Txaikovski, la descoberta del geni de l’orquestració, del ballet i del romanticisme rus calaren profundament en Rachmàninov.

La música de Rachmàninov és, també, profundament melodiosa, allunyada dels avantguardistes del seu temps i netament subjectiva. Partint d’harmonitzacions poc aventurades, inclou els cromatismes com a simple accent de color i ràpidament resolts de nou en la tonalitat, en unes composicions de marcat caràcter dramàtic i virtuosístic. L’uní també a Txaikovski una naturalesa radicalment sensible i alhora inestable, a més d’una inseguretat que s’acusà en la seva marxa de Rússia a partir del 1917 i la seva oposició als nous plantejaments de la música, amb el Grup dels Cinc com a principals exponents nacionals.

Després del fracàs de l’estrena de la seva Simfonia núm. 1, op. 13 el 1897, Rachmàninov fou animat a compondre un nou concert per a piano i orquestra. Naixia així el Concert per a piano núm. 2, op. 18 estrenat el 27 d’octubre de 1901 a Moscou amb el mateix compositor al piano i sota la direcció del seu oncle, Aleksandr Ziloti. El concert, dividit en tres moviments, “Moderato”, “Adagio sostenuto” i “Allegro scherzando”, és una composició radicalment virtuosística, en què el piano afronta moments de veritable dificultat i alhora de profunda inspiració i expressió. Igualment, l’estructura del Concert s’esdevé en variades melodies d’enorme bellesa i destacat lirisme que es succeeixen les unes a les altres. Altre cop observem en aquesta peça una presència ineludible de Txaikovski, però sense perdre el segell i la personalitat pròpia de Rachmàninov, tot mantenint viu un estil profundament romàntic, efusivament expressiu i subjectiu, enriquit amb un llenguatge virtuosístic, un mar de veloces notes en certs passatges que ens conviden a navegar en el món dramàtic del compositor.

En la interpretació de què vàrem poder gaudir el dilluns 24 d’abril passat, la jove pianista russa Varvara va fer gala no només de la seva acurada tècnica, sinó també d’una interpretació sincera, mesurada i profundament intel·ligent i expressiva, i cuidant en tot moment la sonoritat i l’equilibri. Fou especialment lúcida al tercer moviment, en resseguir amb franca emoció el tema característic de l’“Allegro scherzando” i concloent amb gràcia i determinació el Concert per a piano núm. 2, op. 18 de Serguei Rachmàninov.

L’acompanyava la històrica i prestigiosa Orquestra Simfònica Txaikovski, sota la batuta d’honor del gran Vladimir Fedosseiev, una orquestra avesada al repertori nacional, rus, doncs, que omple de càrrega expressiva i dramàtica les seves interpretacions. Lleugerament desajustada en el tempo en el primer moviment, “Moderato”, del Concert per a piano, acabà fusionant-se amb l’instrument solista en una interpretació que, en general, es caracteritzà per un balanç quasi perfecte i en una profunditat i densitat admirables i molt adients per al repertori interpretat.

La suite del ballet El llac dels cignes, op. 20 de P. I. Txaikovski ocupà la segona part del concert. Una segona part carregada d’equilibri i potència en la qual l’orquestra cresqué en nombre i també en volum, tot manifestant la seva grandesa i el domini del repertori. Especialment en el segon moviment de la suite, “La Valse”, l’orquestra féu gala d’un fraseig expressiu i cuidat. Mikhaïl Xestakov com a violí solista encisà el públic amb la seva interpretació en solitari, només acompanyat d’Emilia Moskvitina a l’arpa en el quart moviment, “Pas d’action”. Un espai de calma poètica enmig del màgic remolí d’acció que encanta aquest deliciós conte musicat.

La versió interpretada responia a l’arranjament de referència del mateix director de l’orquestra, Vladimir Fedosseiev, que dirigeix aquesta formació des del 1974. Fedosseiev demostra en escena no només un coneixement profund de la música clàssica russa, amb tots els seus matisos expressius i dinàmics, sinó també una direcció clara, comprensiva i intel·ligent.

El seu arranjament no pot fer més que potenciar els trets característics i definitoris de l’estètica de Txaikovski, compositor a qui es deu la pràctica creació del ballet modern i que, sigui com sigui, serà justament aquest el ballet qui el faci immortal en el temps, no només per la seva bellesa, sinó també per la seva màgia particularíssima i la profunditat expressiva.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *