Subscriu-te

Un autèntic encreuament musical al Festival Cruïlla

FESTIVAL CRUÏLLA XXS. 80’s SYMPHONIC. Orquestra del Reial Cercle Artístic (ORCA). Daniel Mestre, director. Arranjaments de temes pop dels anys vuitanta. JARDINS DEL TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA. 11 DE JULIOL DE 2020.

Una de les primeres felices col·laboracions entre entitats fins ara alienes que ha produït la pandèmia va tenir lloc dissabte entre l’Orquestra del Reial Cercle Artístic (ORCA) i el Festival Cruïlla, que en la refundació com a XXS –amb multitud de propostes atomitzades i diverses amb la intenció de sumar públics– va incorporar la formació cambrística clàssica al seu cartell.

En aquest cas, tant l’emplaçament –els jardins del Teatre Nacional de Catalunya– com el programa escollits feien honor al nom del festival, ja que l’orquestra va oferir la selecció de cançons, balades i temes de la música pop de la dècada dels vuitanta arranjats per a orquestra de corda que ja van estrenar l’any passat amb gran èxit a diverses poblacions catalanes.

La fórmula funciona i no va caldre gaire esforç per escalfar l’ambient, ja que el públic va respondre de manera entusiasta ja a la sortida dels músics i les primeres paraules del director expressant l’alegria de tornar a fer música i reivindicant el suport de la música i la cultura. Va sorprendre molt gratament, de fet, la desimboltura amb què Daniel Mestre es mou en aquest registre. I és que la complicitat –fins i tot, vis còmica en més d’un moment– del director és imprescindible, més enllà de les indicacions tècniques adequades, per al bon ritme d’un xou com aquest.

Així, batuta en mà, però també amb nombrosos elements d’attrezzo que ajudaven a caracteritzar-lo segons la música que tocava en cada moment, Mestre va capitanejar els catorze músics en un recorregut per les tonades més conegudes de grups com Abba, Queen o solistes com Madonna o Michael Jackson que van certificar un cop més l’enorme poder evocador de la música, per tal com les associem sovint a episodis importants de les nostres vides.

Malgrat aquest melodisme aparentment fàcil, els arranjaments elaborats per Miquel de Jorge van posar contra les cordes –mai més ben dit…– els músics de l’ORCA, ja que els exigien acompanyaments, rítmiques i efectes molt diversos del que els intèrprets de música clàssica estan avesats a fer. En un dels seus incisos, Daniel Mestre va comentar que no havien cregut necessari disposar de bateria, instrument evidentment molt propi de l’estètica pop, però que s’hauria agraït en alguns moments.

Finalment, altres elements a què els músics van haver de fer front són un clàssic dels concerts estivals a l’aire lliure: el vent va fer passar autèntiques males estones a més d’un que no havia assegurat les partitures amb pinces –la pianista Anna Fernández Torres se’n va sortir airosa!–, i els sorolls procedents dels carrers de l’entorn van quedar matisats gràcies a la bona feina dels tècnics de so davant la complexa tasca de sonorització.

El públic, potser cohibit, no va arribar a aixecar-se de les cadires, però va contribuir amb palmells i aplaudiments entusiastes a marcar el ritme creixent d’una vetllada tan divertida a dalt com a baix de l’escenari.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *