Subscriu-te

Un Bach ressonant

FESTIVAL DE MÚSICA ANTIGA DELS PIRINEUS (FeMAP). “Bach en concert”. Vespres d’Arnadí. Pere Saragossa, oboè. Marina Durany, traverso. Nicholas Anthony Robinson, violí. Dani Espasa, clavecí solista i direcció. Obres de Johann Sebastian Bach. Monestir de Sant Joan de les Abadesses. 24 d’agost de 2019.

El Festival de Música Antiga dels Pirineus arriba a la novena edició omplint en la majoria dels casos els indrets dels seus 53 concerts programats en 36 municipis diferents. En el pròleg de presentació del Festival, el president Joaquim Torra parla d’un país que es basi en els pilars de la llibertat, la cultura i el talent i diu que aquest Festival “és una síntesi de tots tres”. El ministre president de Flandes, Geert Albert Bourgeois, en l’escrit que dona suport als grups de la seva contrada que hi participen, ens recorda que “la música antiga no es restaura sinó que es crea”. Primfilant podríem dir que es recrea.

En aquest marc, vista la meva llunyania de concerts que són centrals als seus territoris respectius, en vaig escollir un d’accessible i que tenia l’al·licient de sentir música de Bach per un conjunt molt solvent en un marc de somni, la nau del monestir de Sant Joan de les Abadesses, just davant del magnífic Davallament de la Creu del 1251. L’atracció em va fer perdre la fredor que cal per a una tria racional: quina era la música adequada per a un monestir fundat l’any 887? Evidentment el gregorià, potser amb algun instrument com el monocord, del qual el monjo Oliva del veí monestir de Ripoll va escriure un tractat el 1065, o potser algun orgue molt primitiu com el de l’església de Tona, que se sap que en tenia un l’any 888. Jordi Savall, en una visita al monestir, va afegir que era un lloc indicadíssim per a la música antiga. Però, és clar, Bach no és música antiga i ens vam trobar que en la primera obra que van tocar, el Concert per a clavicèmbal en Re menor, BWV 1052, l’instrument solista no se sentia, ofegat per l’esplendor de la corda, especialment per part del violó i del violoncel, d’una gran sumptuositat. Només en algun solo es percebia la virtuosa labor del clavecinista. Vam sentir només l’acompanyament quasi sense la veu solista. Un parlament llarg de Dani Espasa abans de la segona peça va ser igualment indesxifrable. A la segona obra, el Concert per a oboè i violí en Do menor, BWV 1060, els instruments solistes es van sentir millor, però el conjunt de corda i tecla sonava quasi com un orgue. A la tercera obra, el Concert de Brandenburg número 5, BWV 1050, que té com a solista la flauta, se sentien bé els sons alts i la resta era una ressonància harmònica però inconfusiblement bachiana. Els molts aplaudiments, ja que els assidus als concerts d’estiu del municipi saben que dins el temple hi ha molta ressonància i hi compten, van facilitar una propina: la cèlebre “Ària” de la Suite en Re, BWV 1061, rebuda amb aplaudiments i bravos.

Ens en vam anar amarats de la bellesa del lloc, de la devoció dels oients i d’un so bachià que ho envaïa tot, però sense haver escoltat de la manera que hauríem desitjat les obres que ens oferien i que la qualitat del grup permetia esperar.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *