Subscriu-te

Crítica

Un Beethoven sublim en les mans d’András Schiff

El pianista András Schiff. © Priska Ketterer (foto d’arxiu)
El pianista András Schiff. © Priska Ketterer (foto d’arxiu)

PALAU 100. András Schiff, piano. Sonates per a piano núm. 19, 20, 11, 12, 13, 14, 15 de Beethoven. PALAU DE LA MÚSICA. 22 DE MARÇ DE 2013.

Per Lluís Trullén

El pianista hongarès András Schiff tornava a Barcelona per oferir-nos un programa monogràficament dedicat a Sonates de Beethoven. Els darrers anys Schiff ha ofert la integral de les Sonates per una vintena de ciutats europees i les seves versions han rebut una allau de comentaris admirant-ne la forta personalitat i la qualitat interpretativa. Com Brendel, com Barenboim, com Pollini, com Arrau o Kempff, la seva recreació és fruit d’un treball profundament meditat i elaborat en el decurs de molts anys. De fet, no va iniciar l’enregistrament de la integral fins a l’any 2004 –quan Schiff ja havia complert els cinquanta anys– i la va finalitzar el 2007. Aquest corpus pianístic presenta unes dificultats evidents ja des de la primera de les Sonates, amb aquella estreta vinculació a Haydn, fins a la trilogia sublim que finalitza el cicle i que ha esdevingut per si sol un dels monuments per excel·lència de tota la literatura pianística.

Schiff ens proposava en el seu recital del Palau set d’aquestes Sonates, la majoria escrites entre els anys 1800 i 1801 i precedides per les Sonates 19 i 20. Cadascuna de les Sonates de Beethoven posseeix una personalitat musical pròpia; pel que fa a expressió, emotivitat, escriptura i fins i tot a corrent estètic, poden diferir l’una de l’altra malgrat la contemporaneïtat de composició. I Schiff tracta cadascuna de les Sonates, dels moviments i fins i tot ens atreviríem a dir dels compassos, en particular, amb un detallisme absolut per arribar així a manifestar l’essència de totes les notes i la individualitat pròpia de cada obra.

Ens va sorprendre la seva versió de les Sonates núm. 19 i 20, interpretades amb una clarividència absoluta, expressant aquell sentit clàssic que Beethoven va proposar, però alhora –i aquí rau l’originalitat– incloent-hi unes ornamentacions en les reexposicions temàtiques, tant sorprenents com personals. Schiff havia posat a funcionar tot l’engranatge de la seva maquinària pianística i els moments interpretatius meravellosos es començaren a succeir d’una manera continuada. El lirisme de l’“Adagio” de la núm. 11, la “Marcia funebre” de la núm. 12, la interpretació incommensurable de l’“Allegro” de la núm. 13, el “Presto agitato” de la Sonata Clar de lluna, l’“Andante” de la Pastorale… esdevenien moments culminants a nivell interpretatiu. L’aprofundiment, la meditació per apropar-nos a l’estètica musical adient que posseeix cada obra són una constant en Schiff. La recerca constant per oferir l’essència i el detall més recòndit que s’amaga dins la complexa escriptura beethoveniana no s’escapaven mai d’unes versions que posseïen un magnetisme i una màgia encisadores.

Un Beethoven apassionat, poètic, intimista, líric, delicat, intens, que portava el segell inconfusible d’un gran mestre de la interpretació. En definitiva, un Beethoven que ha estat madurat durant decennis i que no ha vist la llum fins que Schiff ha tingut el convenciment que era el moment oportú. Un recital maratonià que Schiff va culminar amb la interpretació de la música de Brahms, Beethoven i Bach.