Subscriu-te

Un bon ‘Don Pasquale’ actualitzat per començar

DON PASQUALE de Gaetano Donizetti. Carlos Chausson, baix-baríton, Andrzej Filończyk, baríton. Xabier Anduaga, tenor. Sara Blanch, soprano. Orquestra i Cor del Gran Teatre del Liceu. Direcció musical, Josep Pons. Direcció escènica, Damiano Michieletto. Reposició de la direcció escènica, Dan Dooner. LICEU. 27 DE SETEMBRE DE 2022.

Don Pasquale, un valor segur del repertori, per bé que no pas preeminent, ha estat el títol escollit pel Liceu per obrir la temporada. Generalment és considerada, amb encert, la darrera gran òpera buffa. Falstaff, molt més tardana, és còmica o, per ser exactes, té moments còmics, però no té res a veure amb l’òpera buffa.

Els personatges: el vell xaruc que serà burlat, l’embolicatroques i la jove parella d’amants provenen directament de la Commedia dell’arte i Donizetti només hi afegeix una mica de suau romanticisme absolutament inofensiu i tòpic.

L’òpera buffa tolera molt bé les transposicions d’època i resisteix excel·lentment tots els afegitons ideològics i els canvis visuals o dramàtics que hi vulguin introduir els directors d’escena més o menys imaginatius.

Aquest és el cas del Don Pasquale que es pot veure aquests dies al Liceu. Es presenta com una coproducció de l’Opéra de París, la Royal Opera House londinenca i el Teatro Massimo de Palerm i està signada en la direcció escènica per Damiano Michieletto.

L’escenografia, giratòria, essencialitzada, reduïda a línies lluminoses, ens presenta als dos primers actes la casa de Don Pasquale, una casa vella, antiquada, plena de records i probablement estimada; al tercer acte veiem la mateixa casa “renovada” i convertida en modernament vulgar per la tirànica nova esposa de Don Pasquale. L’escenografia, totalment oberta pels laterals i per dalt, no ajuda gaire a projectar la veu dels cantants.

Dramàticament, Michieletto l’encerta força. Respecta escrupolosament el libretto i els personatges originals i manté bé el registre buffo, però hi afegeix una mica de causticitat presentant el personatge d’Ernesto, no com un jove innocentment enamorat, sinó com un “nini” barrut que viu amb l’esquena dreta a costa del seu oncle, i hi afegeix una mica de compassió i pietat per al personatge burlat i escarnit del pobre vell en incloure una tendra rememoració d’una suposada infància feliç al costat de la seva mare i congelant el somriure final de l’espectador quan, desposseït dels seus bens i la seva casa pels joves ambiciosos, Don Pasquale és enviat en una cadira de rodes a una residència per a ancians.

Musicalment, aquest Don Pasquale va funcionar força bé. El Liceu va optar per un repartiment de cantants “de proximitat” i la va encertar. El veterà i estimat Carlos Chausson, que amb 72 anys té l’edat del personatge que interpreta, conserva bé la veu i va brodar un paper que coneix a la perfecció des de fa molts anys.

La soprano catalana Sara Blanch, segura i desimbolta, també va excel·lir en el paper de Norina. La veu és lleugera, àgil, sense cap problema amb les colorature, una mica prima al centre, però ben timbrada al registre superior. Amb una adequació estilística perfecta i escènicament impressionant, Sara Blanch està a punt per poder rebre un gran encàrrec del Teatre que impulsi la seva carrera.

Xabier Anduaga va interpretar el paper d’Ernesto; el jove tenor basc té una veu important i bonica, amb moltes possibilitats. Té bona projecció i aguts brillants ben timbrats i segurs que ara el situen en papers lleugers, però que segurament evolucionarà cap a una veu més lírica quan se’n reforci el centre. El cant, però, en algun moment, especialment al principi, va ser excessivament estentori i no prou delicat, frasejat ni adequat a la partitura. Ha de madurar una mica.

El jove baríton polonès Andrzej Filończyk va resoldre amb correcció, seguretat i sense problemes el còmode paper de Doctor Malatesta, l’embolicatroques, però n’hauria pogut treure més profit, tant vocalment com escènicament.

Josep Pons, el director titular del Teatre, va assumir la direcció musical d’aquest títol inaugural. Donizetti no és pas la seva especialitat i els Donizetti lleugers encara menys. Pons habitualment es reserva títols de més densitat i més compromís orquestral, però el director és un professional d’amplíssimes capacitats i va resoldre satisfactòriament però sense excel·lència aquest Don Pasquale. L’obertura va sonar important, potser més “important” i amb més gruix sonor del que tocaria, però va sonar bé. L’acompanyament del cant en algun moment va tenir massa presència sonora, però en general el rendiment orquestral va ser força bo i l’orquestra va sonar delicadament en l’acompanyament de les efusions sentimentals, força tòpiques, de la parella d’enamorats.

Imatge destacada: (c) David Ruano.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Molt contents 🤩 del 3r Premi del Concurs Internacional de Música Rising Stars de Berlin!!! @UniMozarteumSbg #musicacambra #trio 📸@sergipanizo

Catorze concerts integren la programació de Nadal del @palaumusicacat, que tindrà lloc entre l'11 de desembre i el 8 de gener. Més informació, al nostre web! http://www.revistamusical.cat/els-amics-de-les-arts-seran-els-convidats-especials-del-concert-de-sant-esteve-2022/

El músic, investigador i divulgador @Pepe_Reche guanya el II Premi @JMCatalunya - @FictaEdicions d'assaig musical català. L'obra premiada proposa la revisió crítica de la recepció a Barcelona de la música contemporània a l’època de l’Orquestra Pau Casals.

El compositor argentí Demian Rudel Rey és el guanyador del Premi Internacional Frederic Mompou per l'obra 'Uenia'. El jurat també atorga una menció honorífica a l’obra 'Joan Mitchell, 1992' del compositor sud-coreà June Young Kim. @FundacioMompou

Segueix-nos a Twitter