Subscriu-te

Crítica

Un Casablancas convincent i uns Beethoven decebedors

www.facebook.com/viulaclassica
www.facebook.com/viulaclassica

IBERCAMERA. Orquestra de Cambra de Munic. Viviane Hagner, violí. Alexander Buzlov, violoncel. Martin Helmchen, piano. Dir.: Alexander Liebreich. Obres de Benet Casablancas i Beethoven. PALAU DE LA MÚSICA. 7 DE MARÇ DE 2013.

Per Xavier Pujol

Assolida la maduresa vital i artística, Benet Casablancas és, avui, un dels compositors catalans que més estrena i que es pot permetre de fer-ho en les millors condicions. N’és la prova l’estrena absoluta d’aquesta Obertura festiva que encapçalà el concert que l’Orquestra de Cambra de Munic dirigida per Alexander Liebreich oferí al Palau convocada per Ibercamera.

Obertura festiva és una obra breu, d’uns onze minuts de durada, que està estructurada en tres parts, amb un centre plàcid i meditatiu –potser el millor de l’obra– envoltat per uns extrems vius i entremaliats en què les fustes sovint assumeixen el protagonisme en la presentació del material temàtic.

La peça ve a ser, segons que informava l’autor en una nota al programa, “una reelaboració simfònica de Dance, Song and Celebration”, una obra escrita per Casablancas en homenatge a Xavier Montsalvatge en l’any del centenari del naixement del compositor i que va ser estrenada a Nova York la tardor passada. L’obra conté diverses citacions de peces conegudes de Montsalvatge (la Canción de cuna para dormir a un negrito, l’òpera El gato con botas i la Sonatine pour Yvette).

Malgrat el títol, que sona lleuger, i malgrat, també, el seu caràcter general extravertit, Obertura festiva és una obra densa, de seguiment no pas fàcil, amb una escriptura contrapuntística molt elaborada, experta i sofisticada que exigeix del públic una escolta activa i atenta.

La sessió continuà amb el Triple Concert i la Quarta Simfonia de Beethoven. El rendiment dels solistes: la violinista Viviane Hagner, el pianista Martin Helmchen i el violoncel·lista Alexander Buzlov, que substituïa  Marie-Elisabeth Hecker, inicialment anunciada però que va haver de cancel·lar l’actuació per malaltia, va ser molt satisfactori; hi havia complicitat i un bonic equilibri entre voluntat de concertació i lluïment virtuosístic. El que no va anar tan bé va ser l’orquestra; l’acompanyament sonava dur, rígid, protocol·lari.

Quedava l’esperança que en la simfonia, alliberada de les funcions d’acompanyament, l’orquestra es deixés anar, però no va ser així. Alexander Liebreich semblava tenir una idea clara d’on volia anar a parar, però malgrat els seus intents de dibuixar la frase, estava tan damunt del compàs i marcava tan sovint la pulsació amb les espatlles, que –com ja havia passat en el concert– encomanà el neguit metronòmic a l’orquestra i malgrat la bondat del treball de les fustes, el so continuava essent massa primitiu, dur i escolar. La Quarta, que envoltada per la revolucionària Tercera i la potent Cinquena, és tota ella gràcia i flexibilitat, aquesta vegada no va tenir ni una cosa ni l’altra.