Subscriu-te

Crítica

Un concert desconcertant

L’Orchestre de Chambre de París (foto d’arxiu)

ORCHESTRE DE CHAMBRE DE PARÍS (Temporada OBC). Ruth Killius, viola. Makoto Ozone, piano. Director i violí: Thomas Zehetmair. Haydn: Simfonia núm. 85, “la Reina de França”. Mozart: Concert per a piano i orquestra núm. 9, K. 271, “Jeunehomme”. Debussy: Sarabande (orquestració de Ravel). Mozart: Simfonia concertant, K. 364. L’AUDITORI. 29 DE MAIG DE 2012.

Per Lluís Trullén

El programa que l’Orchestre de Chambre de París va oferir dins la temporada de l’OBC sota la direcció de Thomas Zehetmair va tenir en la música de Haydn i Mozart el seu eix vertebrador. Un concert, però, que no va assolir les expectatives creades, deixant de banda el gran treball del mateix Zehetmair i de la seva muller, Ruth Killius, com a solistes de la celebèrrima Simfonia concertant per a violí i viola, K. 364 de Mozart.

La Simfonia la Reina de França, pertanyent a l’extraordinària sèrie de sis simfonies parisenques que Haydn va escriure entre el 1785 i el 1786, va permetre escoltar una orquestra que fundada l’any 1978 i integrada per quaranta-tres instrumentistes (nombre que varia segons les necessitats de les obres) posseeix una qualitat indiscutible, però dista de ser una formació extraordinària. Una secció de cordes equilibrada i correcta, capaç d’assolir moments de gran bellesa en els passatges que requerien més demanda de sensibilitat, però lluny de plasmar aquella transparència i equilibri, aquell dinamisme i jocs de matisos que atorguessin a la música de Haydn la frescor i naturalitat necessàries.

Era prou conegut que el pianista Makoto Ozone destaca per sobre de tot en el panorama jazzístic i aquest fet resulta clau per comprendre la seva interpretació del Concert Jeunehomme de Mozart. Aquesta obra, de la qual precisament Mozart va escriure totes les seves cadence, va ser “reinterpretada”, però, per Ozone. Salvant una enorme distància musical, el genial Gulda ens havia llegat anys enrere incursions properes al jazz en les cadence mozartianes, i donant així aquella llibertat creativa malgrat escapar-se del cànon estètic de l’obra. Però Ozone, no content a allunyar-se excessivament de l’estil mozartià en les esmentades cadence, realitzà certes incursions a manera d’improvisació en els passatges dialogants entre solista i orquestra. Més que una interpretació del concert, en resultava una opció personal –segons el nostre criteri del tot fallida– que Ozone ha realitzat d’aquesta obra, i millorar l’escriptura de Mozart no està precisament a l’abast de tothom. Pianista que posseeix un gran articulat, però amb moments mancats d’un cert matís romàntic en el final de frases, pianista que arrisca i és original, però que si mesurés més el seu gust per la improvisació les seves incursions en el repertori clàssic resultarien molt millorades. Els aplaudiments van tenir com a recompensa més la música de jazz, en què Ozone sí que va despuntar. La segona part va iniciar-se amb la interpretació de la deliciosa Sarabande de Debussy orquestrada per Ravel i per la interpretació de la Simfonia concertant en què la viola de Killius i el violí de Zehetmair ens van regalar veritables moments màgics, de calidesa, de gran emotivitat; en definitiva, van seguir amb gust expressiu els cànons de l’escriptura mozartiana. Com a cloenda, el dinàmic “Rigaudon” de Le tombeau de Couperin de Ravel, en el qual el conjunt va trobar-se còmode i va assolir, ara sí, aquells colors tan representatius de la paleta orquestral del compositor francès.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *