Subscriu-te

Un concert usual de l’OBC

El violinista Boris Belkin. © Pietro Cinotti (foto d’arxiu)
El violinista Boris Belkin. © Pietro Cinotti (foto d’arxiu)

TEMPORADA OBC. Boris Belkin, violí. Dir.: Thomas Dausgaard. Obres de Pärt, Sibelius i Nielsen. L’AUDITORI. 15 DE GENER DE 2017.

Per Mila Rodríguez Medina

El cap de setmana del 14 i 15 de gener vam viure el que s’està definint com a format usual dels concerts de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC). Una petita incursió en el repertori menys habitual (sovint contemporani al llarg d’aquesta temporada), un concert amb solista internacional convidat no habitual a les temporades de l’orquestra i una simfonia interpretada no gaire sovint. Un format que, al final, esdevé un programa en certa manera ingrat per a la mateixa orquestra programadora.

Això és així perquè la interpretació d’una obra que permet el lluïment de l’orquestra just després de concerts amb solistes o directors convidats és un error de plantejament. L’evidència d’una manca d’assajos conjunts o d’entesa artística amb els convidats fa ben palès un desajust de vegades incomprensible en una orquestra com aquesta. La interpretació de la Simfonia núm. 5, op. 50 de Carl Nielsen va ressaltar no només que l’obra del compositor danès conté mèrits propis per formar part del gran repertori habitual, sinó també que l’OBC té a les seves seccions de vent el que probablement és el seu pilar fonamental. És un plaer sentir excel·lir aquests músics.

Per contra, i tot i que Thomas Dausgaard dirigia tot el concert sencer, la lectura del Concert per a violí i orquestra en Re menor, op. 47 de Sibelius va resultar una versió força irregular. Boris Belkin com a solista és inqüestionable. Amb un estil d’una emotivitat freda però de gran bellesa, va oferir una tècnica impecable per al virtuosisme exigit per la partitura. El primer moviment va ser especialment magnífic. Al seu costat, però, l’expressivitat de Dausgaard s’enfrontava amb una orquestra que, malgrat bones dinàmiques i colors, no responia als requeriments del director convidat. Cap de les dues parts va faltar a la seva professionalitat i nivell artístic, però –com dèiem abans– era evident una feble entesa artística. L’OBC no pot sostenir la seva temporada en els grans concerts amb solistes anhelats per qualsevol amant de la clàssica i repertoris que tothom espera escoltar. Concerts com aquest programa dedicat en gran mesura als compositors nòrdics, ofereixen el plus que ha d’oferir una orquestra pública pel que fa a difusió i definició del gran repertori. En aquests concerts, el compromís interpretatiu és encara més valuós.

D’altra banda, el concert va començar amb La cançó de Silouan d’Arvo Pärt, composta l’any 1991. Pärt, per cert, ha estat nomenat recentment el compositor contemporani més interpretat en l’actualitat. La cançó de Silouan és una petita peça (sis minuts) per a orquestra de cordes, que va servir per obrir el concert. No obstant això, la programació del repertori contemporani com a anècdota, amb obres breus que no superen els deu minuts de durada i una interpretació no gens especialitzada, fa un flac favor. És inqüestionable el compromís de l’orquestra aquesta temporada i la seva direcció artística cap a la incursió als programes de la creació dels segles XX i XXI. No voldria treure pes a aquest fet. Alguns concerts d’aquesta temporada eren impensables fa anys els matins de diumenge a la Sala Pau Casals. Però la conseqüència hauria de ser un pas endavant, amb execucions tècniques de primer nivell que facin una veritable tasca pedagògica, en un marc envejable per a la construcció i educació musical en nous llenguatges com és aquest públic tan definitori, ampli i fidel, que sempre acompanya la nostra orquestra pública.

En definitiva, l’OBC respon amb qualitat al seu paper, però hem de ser exigents amb la seva tasca. Els abonats i la ciutat de Barcelona ho agrairan.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *