Subscriu-te

Un cretí anomenat Pinkerton

© www.facebook.com/teatro.alla.scala
© www.facebook.com/teatro.alla.scala

MADAMA BUTTERFLY de Giacomo Puccini. Maria José Siri. Bryan Hymel. Annalisa Stroppa. Carlos Ávarez. Nicole Brandolino. Carlo Bosi. Constantino Finucci. Abramo Rosalen. Leonardo Galeazzi. Dir. musical: Riccardo Chailly. Dir. d’escena: Alvis Hermanis. Nova producció del Teatro alla Scala de Milà. TEATRO ALLA SCALA (MILÀ). 4 DE DESEMBRE DE 2016.

Per Marc Busquets

Riccardo Chailly continua, al capdavant del Teatro alla Scala, d’on és el director musical, el seu projecte de revisió de les òperes de Giacomo Puccini. Així, després d’optar pel final de Luciano Berio compost el 2001 per a la Turandot que commemorà l’Expo de Milà del 2015 i de revisar, la temporada passada, la partitura de La fanciulla del West neta de les intervencions fetes per Arturo Toscanini, ara ha estat el torn de Madama Butterfly. Per a la prima scaligera d’aquesta temporada, Chailly va triar la versió original en dos actes estrenada a La Scala el febrer del 1904, en contraposició a la que se sol representar en tres actes estrenada el maig del mateix any a Brescia.

El fracàs de l’estrena de Butterfly a La Scala sembla que va venir donat per la manca d’assajos i per una claca molt ben organitzada que rebentà la funció malgrat el repartiment de primer nivell. També sembla que el públic de Milà no acceptà bé la durada del segon acte, considerada excessiva a l’època i quasi wagneriana, i per això Puccini el dividí posteriorment en dos. Un fet que no deixa de xocar si es té en compte que Elektra d’Strauss –que es veu aquests dies al Liceu– es va estrenar sense entreacte només cinc anys després a la Semperoper de Dresden i que actualment Butterfly rarament es representa amb la pausa després del coro a bocca chiusa. Aquesta reacció del públic milanès va portar un Puccini ja consagrat a l’època a prometre de no estrenar mai més a La Scala. Promesa que va complir i l’estrena següent ja fou pòstuma, el 1926, amb Turandot. En una de les cartes que s’exhibeixen al museu de La Scala amb motiu de Butterfly es pot llegir: “El públic ha rebut malament Butterfly; jo, però, estic tranquil en la meva consciència d’artista.” Certament, el temps li ha donat la raó i segons les estadístiques de Database, Butterfly és la sisena òpera més representada al món.

© www.facebook.com/teatro.alla.scala
© www.facebook.com/teatro.alla.scala

A l’hora de compondre aquesta òpera, Puccini es va submergir a l’univers japonès i això queda més palès en aquesta primera versió, amb més ús del gong i altres efectes orientalistes que semblarien després massa excessius fins i tot al mateix compositor. A més a més de compondre més música per a l’escena del suïcidi, cosa que fa que el ritual sigui més versemblant. També netejà alguns fragments que són certament més efectius dramàticament en la segona versió, com per exemple l’aparició d’un tiet borratxo, a més a més de Bonzo, i d’un nen, al més pur estil del segon acte de La bohème, que dóna les gràcies a Pinkerton després que aquest li doni diners. També va polir el llibret d’aspectes que avui dia són gairebé racistes, sobretot pel que fa al personatge de l’americà, que en aquesta versió és Sir Francis Blummy Pinkerton.

De tots els personatges de la història de l’òpera, un dels més ingrats és segurament aquest. Normalment els dolents tenen algun mòbil per comportar-se com ho fan: Scarpia està políticament corromput i posseït per la luxúria, Azucena està traumatitzada després de cremar el seu fill i Alberich és un marginat social, per només anomenar-ne alguns. Pinkerton és simplement un babau, un cretí egoista que en la seva ànsia de satisfer els desitjos escampa desgràcia al seu voltant. Si aquesta és la percepció en la versió que normalment es veu de l’òpera, Puccini encara va ser més dur amb ell a l’estrena de La Scala. El compositor el priva de la seva ària “Addio fiorito asil”, en què mostra una mica de remordiment i simplement se’n va dient que no pot més i que adéu, això després d’anar deixant perles imperialistes i racistes durant tota l’òpera, com que el licor que beuen els japonesos és fastigós o que ell no està fet per vinclar l’esquena després que Cio-Cio-San i tota la seva família s’inclinin davant seu abans de la cerimònia del casament. També, en aquesta primera versió, queda molt més clar el conflicte entre Orient i Occident, tot donant per exemple més protagonisme a Kate Pinkerton en una escena on la geisha es nega a donar-li la mà i on sabem que estan casats de fa un any.

© www.facebook.com/teatro.alla.scala
© www.facebook.com/teatro.alla.scala

La nova producció de La Scala firmada per Alvis Hermanis potencia encara més la vessant desagradablement imperialista de Pinkerton i la complementa amb una visió interessant de Sharpless com a còmplice del seu amic americà, en contraposició a la imatge de racionalitat que sempre es projecta d’aquest personatge. Així, per exemple, quan Goro li ofereix altres noies, el cònsol no dubta a “demanar-se’n” dues. Tot i això, mostra més humanitat i seny que Pinkerton, el qual, en aquesta producció, es passeja amunt i avall repartint bitllets a la parentela de Butterfly i que ja treu una foto de la seva promesa de la butxaca i l’ensenya al cònsol mentre aquest riu. També al final, l’òpera s’acaba amb Pinkerton mirant la cara del seu fill i deixant a la geisha, ja morta, tota sola. ¿Pinkerton i Kate parlaran de la seva mare al nen, tal com ho han promès? Jo crec que no.

El director d’escena –responsable d’un Trovatore a Salzburg amb Netrebko i Domingo ambientat en un museu, i d’una contestada Damnation de Faust a París amb Kaufmann inspirada en les vivències d’Stephen Hawkins–, opta aquí per un estètica de tall clàssic però de resultat exquisidament bell. L’escena consisteix en tres nivells de panells en els quals es projecta art japonès segons el que es canta al moment, tot complementat amb un vestuari exquisit i excessiu i un moviment escènic inspirat en la tradició teatral japonesa, i això va donar com a resultat una producció de gran bellesa estètica. Cio-Cio-San en el segon acte va vestida d’occidental, però aquest ja és un recurs utilitzat a la pel·lícula de Jean-Pierre Ponnelle amb Mirella Freni i Plácido Domingo als anys setanta. Amb tot, es tracta d’una producció bella, que explica bé la història i que ha fet les delícies del públic de La Scala per a aquesta inauguració de temporada (després d’ensurts com La traviata de Tcherniakov), tot emportant-se un quart d’hora d’aplaudiments.

© www.facebook.com/teatro.alla.scala
© www.facebook.com/teatro.alla.scala

Maria José Siri debutava en el paper titular en el que suposava una aposta arriscada, tant del teatre com de la cantant, que se’n surt prou bé. La seva Butterfly no és dolça i delicada, sinó que es tracta d’una veu amb carn i d’una manera de dir més pròpia de Tosca que de Butterfly. Per això resulta més convincent en el segon acte que en el primer. A nivell actoral estigué totalment lliurada, però el seu rendiment vocal anà de més a menys, i mostrà un cert cansament cap al final de l’òpera. Al seu costat, Annalisa Stroppa encarnà una Suzuki commovedora, fidel amiga de Cio-Cio-San i sempre adequada vocalment. Per la seva banda, Pinkerton estigué interpretat pel tenor americà Bryan Hymel; tot i que la seva veu tendeix a sonar més tibant i desagradable en el repertori italià que en el francès, això també escau al personatge, que resultà dramàticament molt convincent. Carlos Álvarez, que no pogué participar en l’anterior anteprima ni en la prima a causa d’una indisposició, estigué esplèndid en el rol de Sharpless, que coneix bé i que fa anys que aborda amb gran mestratge. Completaven molt satisfactòriament el càsting Nicole Brandolino (Kate Pinkerton), Carlo Bosi (Goro), Constantino Finucci (Yamadori), Abramo Rosalen (Bonzo) i Leonardo Galeazzi (Yakusidé).

Escoltar Puccini –o Verdi– a La Scala interpretat per l’orquestra titular i dirigida per Riccardo Chailly en la miraculosa acústica del teatre és simplement una experiència única i que fa posar els pèls de punta. Chailly fa màgia al capdavant d’aquesta i n’extreu unes sonoritats que qui signa aquestes línies no havia percebut mai veient aquesta òpera en directe en un teatre d’òpera, completat pel bon rendiment del cor titular.

© www.facebook.com/teatro.alla.scala
© www.facebook.com/teatro.alla.scala

Finalment cal aplaudir la iniciativa de La Scala, que cada 4 de desembre, tres dies abans de la prima oficial, en què les entrades voregen els dos mil euros, posa a la venda tot el teatre a preu únic de 20 euros per a menors de 30 anys. L’ambient al teatre en aquesta primina és únic i sorprèn veure el nivell de coneixement i exigència que tenen aquests joves vinguts d’arreu del món. Però que ningú no confongui aquesta iniciativa amb un assaig general, perquè, tal com especifica el programa, es tracta de la funció número 1 de la temporada, es toca l’himne italià en començar i la majoria dels assistents van de gala. Les entrades d’aquesta anteprima s’esgoten al moment, tot arribant a col·lapsar el web i hi ha gent que fa cua tota la nit per aconseguir-ne una entrada. Una iniciativa estupenda que sí que aconsegueix que els joves s’acostin a l’òpera, ja que molts d’ells després s’abonen amb els preus under 30 i que fa que aquesta institució bicentenària estigui ben viva. Bravo, Scala!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *