DON GIOVANNI de W. A. Mozart. Carles Pachón, Fernando Álvarez, Maite Alberola, Tina Gorina, Marc Sala, Jeroboam Tejera, Xavier Casademont. Cor dels Amics de l’Òpera de Sabadell. Orquestra Simfònica del Vallès. Daniel Gil de Tejada, direcció musical. Pau Monterde, direcció escènica. Producció dels Amics de l’Òpera de Sabadell. LA FARÀNDULA (SABADELL). 23 D’OCTUBRE DE 2022.
La Fundació Òpera a Catalunya ha inaugurat temporada amb Don Giovanni de Mozart i una aposta ferma pels cantants locals. Després d’una aplaudida producció amb els joves cantants sorgits de l’Escola d’Òpera de Sabadell, ara s’ha estrenat aquest títol mozartià que rodarà per diferents poblacions de Catalunya.
Es tracta de la mateixa producció que els Amics de l’Òpera de Sabadell van presentar el 2016 (i que alhora ja era una adaptació de l’estrenada el 2009), amb una escenografia en negre, minimalista, que combina estructures canviants al teló de fons amb elements un punt més acolorits en algunes escenes, com escultures al jardí i al cementiri o el mateix cor com a figurants fent de criats i pagesos, gràcies al vestuari més acolorit de Montse Figueres.
La direcció de Pau Monterde s’ajusta a les necessitats d’una òpera gens fàcil de muntar, llarga i complexa que requereix molts canvis escènics. El resultat, tot i que un pèl monòton, és prou entenedor, amb resultats àgils que eviten les llargues esperes d’altres produccions i una baixada als inferns una mica de Pastorets –amb un llençol vermell entre la boira– que no acaba de convèncer.
Amb aquests precedents, el màxim al·licient que oferia l’estrena era la presència del baríton Carles Pachón com a protagonista, un cantant que precisament ja va participar fa anys en aquest títol, aleshores com a alumne de l’esmentada Escola d’Òpera. Passats els anys, el cantant de Navàs ha consolidat una carrera de primer ordre, amb temporada completa a la Staatsoper Unter den Linden de Berlín. Pachón té una veu potent, de gran projecció i rica en matisos, amb una dicció perfectament entenedora i una gran capacitat interpretativa, també a nivell actoral.
Mar Esteve com a Zerlina, acompanyada de Xavier Casademont com a Masetto, va ser la segona alegria de la vetllada, amb una veu una mica petita però ben afinada i una presència escènica molt creïble que posava un punt d’alegria a tanta foscor. Maite Alberola com a Donna Elvira es va mostrar un punt histriònica, amb una veu potent però amb excés d’aguts cridats. La parella formada per Tina Gorina (Donna Anna) i Marc Sala (Don Ottavio) va mostrar-se continguda i freda, tot i que musicalment elegant i amb bells matisos, sobretot Tina Gorina a l’ària “Non mi dir”, amb una coloratura molt ben controlada.
Pel que fa al Leporello de Fernando Álvarez, va ser un pèl pobre, sense gaire projecció ni fraseig, mentre que Jeroboam Tejera va fer un bon Commendatore vocalment –amb una mica d’excés de vibrato–, però escènicament no va imposar cap mena de por.
Gil de Tejada va dirigir amb claredat l’Orquestra Simfònica del Vallès, i tot i que a l’inici hi va haver bastants desajustos amb els cantants, sobretot al septet del primer acte “Protegga il giusto cielo…”, en què no s’entenia res. Les coses van anar millorant en els concertants, gràcies en part a la saviesa de Gil de Tejada, que va reduir el ritme per adaptar-se als conjunts.
Sap greu que amb els bons resultats que, també amb cantants locals, ha ofert darrerament Òpera a Catalunya, en aquesta ocasió hagi quedat una mica curt pel que fa a les veus, amb la gran excepció de Carles Pachón, almenys per a qui signa aquesta crítica.
Imatge destacada: (c) Toni Bofill.
