Subscriu-te

Crítica

Un drama contemporani amb dues visions musicals

 

El Cor Vivaldi-Petits Cantors de Catalunya (foto d’arxiu)
El Cor Vivaldi-Petits Cantors de Catalunya (foto d’arxiu)

CICLE MAS I MAS COR VIVALDI. Cor Vivaldi-Petits Cantors de Catalunya. Quartet Ressonància. Arnau Farré, orgue. Josep Buforn, piano. Dir.: Òscar Boada. Obres de Pergolesi i García Demestres. AUDITORI AXA DE L’ILLA DIAGONAL. 6 D’ABRIL DE 2013.

Per Mercedes Conde Pons

Amb aquest concert el Cor Vivaldi-Petits Cantors de Catalunya, format per alumnes de l’escola IPSI, arribaven al tercer concert de la seva temporada anual de quatre. Aquesta formació coral de veus blanques –formada per una gran majoria de nenes i noies menors de divuit anys a les quals cal afegir actualment tres nens i que va regenerant-se conforme avancen els cursos escolars– és actualment una de les més reputades de Catalunya, i de ben segur podem dir de l’Estat espanyol, al costat de l’Escolania de Montserrat. Tot això gràcies a la feina del seu fundador i director, Òscar Boada, que es nota que coneix a la perfecció l’instrument musical flexible i modelable a nivell musical que té davant i que, a més, coneix les particularitats de cada veu, nois i noies que creixen musicalment de forma paral·lela a la seva formació educativa, escolar i humana. Disciplina i puresa sonora, però, són també màximes d’un cor que mostra una gran originalitat en les seves propostes musicals. Com ho fan també –per exemple– en el vestuari, que actualment distingeix en vellut blau, grana o verd les tres tessitures del cor: sopranos, contralts i mezzosopranos.

L’originalitat d’aquest programa radicava en la programació de dos Stabat Mater separats per 250 anys d’evolució estilística i lligats per un text, l’Stabat Mater dolorosa de Jacopone de Benedetti. En primer lloc, el Cor Vivaldi interpretà el sobradament conegut Stabat Mater de G. B. Pergolesi; una obra culminant del Barroc italià que situa el dit compositor al cim de la seva creativitat. Com a contraposició, la segona part acollia l’Stabat Mater d’Alberto García Demestres, que el mateix Cor Vivaldi havia estrenat el novembre de 2004. El programa permetia acostar-se al text de Benedetti amb una perspectiva més amplia de l’habitual, posant atenció al seu caràcter dramàtic, no debades parla del dolor de la mare en veure morir de forma cruel i injusta el seu fill a la creu, davant l’escarni de tothom. Les propostes musicals destacaven lectures diferents, no només en estil, sinó també a nivell dramàtic. Pergolesi s’acosta a l’Stabat Mater des d’una visió religiosa, catòlica, més resignada, més complaent, més canònica, que no aprofundeix tant en el drama malgrat accentuar el dolor amb accents contraposats en àries com “Cujus animam gementem”. En canvi, Demestres, tot i oferir una visió allunyada de la creença, en fa una lectura més humana, més subjugant i punyent, perquè el dolor de la mare esdevé més real, més físic i no tan sacralitzat.

El Cor Vivaldi abordà la partitura de Pergolesi en una versió mixta, en què els números –originalment escrits per a soprano i contralt– es repartien entre el cor i les noies solistes. En aquest àmbit, el conjunt de solistes destacaren per la seguretat –en línies generals– de les seves actuacions, que anaren in crescendo conforme avançava el concert. De fet, s’hi pogueren descobrir alguns talents interessants que demostren la importància que tenen plataformes com aquesta en la promoció de la música i el creixement individual, així com també en la interacció i la inserció social. El Quartet Ressonància i l’organista Arnau Farré van contribuir amb les seves aportacions al bon nivell conjunt.

En la versió de l’obra d’Alberto García Demestres, la connexió amb el públic fou molt més accentuada, tot arribant-se a moments de gran commoció. L’obra, que es mou en paràmetres melòdics malgrat tractar-se d’una obra contemporània, demostra que per ser modern, actual, no cal fer música difícil a l’oïda, com tampoc utilitzar textos innovadors. El text de Jacopone de Benedetti pot ser aplicable actualment al dolor de les mares que pateixen també avui per la mort cruel i injusta dels seus fills, ja sigui per malalties o per conflictes bèl·lics. La sensibilitat musical de Demestres traspua en cada nota de la partitura fent servir recursos tan originals com el pal d’aigua per recordar les llàgrimes de la Verge al peu de la creu, els xiuxiuejos i les expulsions d’aire controlat per evocar els gemecs de Jesucrist crucificat, així com l’ús de diversos instruments per simular els claus o crear ambients transcendents com el moment del traspàs. L’actuació del Cor Vivaldi i la magnífica interpretació al piano de Josep Buforn davant la complicada tasca assignada van fer d’aquesta interpretació un record memorable. Llàstima que compositors com aquest siguin rara avis en un panorama musical que necessita comunicació i interacció entre públic i escenari per sobreviure una crisi que, malgrat que ens ho amaguin, no és només econòmica.

Per acabar, cal dir que un element clau per al bon desenvolupament del concert radicà en l’amena presentació que el director del Cor Vivaldi, Òscar Boada, oferí abans de cada obra, en què amb ajuda dels músics, ja situats a l’escenari, explicà algunes claus per entendre i interpretar les peces programades. Aquesta tàctica, que s’utilitza sovint al circuit americà, afavorí la comprensió de les obres, fins i tot d’aquelles tan conegudes com la de Pergolesi.