Subscriu-te

Un enigma a mig resoldre

L’ENIGMA DI LEA de Benet Casablancas. Llibret de Rafael Argullol. Allison Cook. José Antonio López. Xavier Sabata. Sarah Blanch, Anaïs Masllorens. Marta Infante. David Alegret. Antonio Lozano. Juan Noval-Moro. Sonia de Munck. Felipe Bou. Cor i Orquestra del Gran Teatre del Liceu. Direcció musical: Josep Pons. Direcció d’escena: Carme Portaceli. Escenografia: Paco Azorín. Vestuari: Antonio Belart. LICEU. 10 DE FEBRER DE 2019.

Després de deu anys, aquesta temporada el Gran Teatre del Liceu podrà dir que ha recuperat la normalitat pròpia d’un veritable teatre d’òpera. Perquè –independentment de gustos, preferències estètiques i valoracions personals– que un teatre d’òpera públic programi òpera de nova creació encarregant una producció a artistes del país, és –senzillament– el que hauria de ser. O el que hauria de ser en un país normal, amb amplitud de mires i visió de país… Però el nostre –ai las!– dista molt de ser un país normal, tant per la miopia astigmàtica de Madrid com per l’hipermetropia estràbica de Barcelona. I és que som un país que tendeix massa a abaixar el cap, ja sigui per mirar-nos el melic o per llepar-nos les ferides…

© Antoni Bofill

Per tant, sense oblidar l’anormalitat dels temps que vivim, el primer que cal lloar de l’estrena de L’enigma di Lea és el fet de l’estrena mateixa, deu anys després que s’estrenés La cabeza del Bautista, encarregada a Enric Palomar. Qui està més o menys al dia dels entrellats musicals del país sap –per activa o per passiva– que, després que s’encarregués el projecte l’any 2011, l’òpera de Casablancas ha viscut quasi una travessia del desert. O una travessia –per dir-ho aprofitant les circumstàncies– com la que Lea viu sobre l’escenari, amb l’enigma constant de la data en què el projecte es redimiria davant del fossat, mentre les expectatives anaven creixent.

José Antonio López i Xavier Sabata. © Antoni Bofill

Una vegada al Teatre, les expectatives que s’hi havien posat van quedar satisfetes amb escreix per l’alt nivell artístic de la producció. La brillant posada en escena de Carme Portaceli va posar llum al text més aviat lúgubre i àrid de Rafael Argullol (vegeu-ne ressenya aquí), mentre que Josep Pons bastia un bell edifici sonor amb una orquestra en bona forma i cuidant tots els detalls de la treballada arquitectura de Casablancas. El nivell artístic dels cantants va ser excel·lent, amb les actuacions destacades d’un gran Xavier Sabata (Dr. Schicksal), d’una Allison Cook al·lucinada i al·lucinant (Lea), d’un José Antonio López ben enrocat en la seva veu de baríton (Ram) i d’unes tres dames de la frontera que aportaven bellesa i claredat a l’espectacle, tant per la seva magnífica caracterització (amb simpàtiques reminiscències de Kill Bill), com per la música transparent de les seves intervencions, amb tercets interpretats de manera cristal·lina per Marta Infante, Anaïs Masllorens i Sara Blanch.

David Alegret i Allison Cook. © Antoni Bofill

Al llarg d’una hora i tres quarts, Benet Casablancas desplega el seu univers sonor amb un treball coral grandiós (molt ben resolt per Conxita Garcia) i un discurs profundament ben construït en la dimensió simfònica, amb referències intel·ligents a la història de la música que tan bé coneix. Només per posar-ne un exemple esmentarem els elements paròdics de l’aparició dels tres artistes-tenors, encarnats respectivament per les veus de David Alegret, Antonio Lozano i Juan Noval-Moro, amb una correspondència estilística entre música i període estètic, fent que Michele (Angelo Buonarotti) canti un madrigal, Lorenzo (Bernini) una cavatina i Augusto (Rodin) una arietta quasi verista.

L’òpera és plena d’aquestes i altres picades d’ullet que apel·len a l’humor intel·ligent que Casablancas estima tant (no oblidem el seu erudit El humor en la música), però que són difícilment copsables a primera oïda. Tant de bo a l’òpera hi hagués cabut més humor (del de pinzellada més gruixuda) per alleugerir una mica la nebulosa fosca del text, al qual se suma la raresa que els solistes cantin en italià i el cor en català.

© Antoni Bofill

Malgrat el to uniforme del text, Casablancas va saber caracteritzar vocalment l’histrionisme del Dr. Schicksal (molt ben reblat per Portaceli), si bé en la resta de personatges aquest treball psicològic a nivell vocal quedava més difuminat. Aquesta certa uniformitat en el tractament vocal dels personatges, juntament amb la densitat del discurs orquestral, eren dues de les objeccions que se sentien als passadissos, si bé mai amb prou força com per enterbolir la sensació d’una bona tarda d’òpera on es va poder gaudir d’un espectacle sòlid en una producció encomiable. Una tarda que els propers anys hauríem de poder reviure amb certa assiduïtat. Perquè –més enllà de les circumstàncies de L’enigma di Lea i del seu enigma finalment irresolt– el gran enigma que es planteja ara és saber quan tornarem a tenir una estrena fruit d’un encàrrec. Un encàrrec que hauria de ser lliure de diòptries (pròpies i externes) per tal de poder mirar al futur vertebrats com un país normal. I és que –com diu Louise Bourgeois, i li agrada citar a qui serà nou director artístic del Liceu, Víctor Garcia de Gomar– “l’art és una garantia de salut”.

Imatge destacada: Marta Infante, Allison Cook, Anaïs Masllorens i Sara Blanch. © Antoni Bofill

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *