Subscriu-te

Un gran Khachatryan per Khatxaturian

Sergey Khachatryan. © Marco Borggreve (foto d’arxiu)
Sergey Khachatryan. © Marco Borggreve (foto d’arxiu)

TEMPORADA OBC. Sergey Khachatryan, violí. Dir.: Tomáš Netopil. Obres de Josep Maria Guix, Khatxaturian i Smetana. L’AUDITORI. 23 D’ABRIL DE 2016.

Per Lluís Trullén

Bravos i més bravos van acomiadar la interpretació que la diada de Sant Jordi va realitzar el violinista Sergey Khachatryan del Concert en Re major del compositor georgià d’origen armeni Aram Khatxaturian. El guanyador més jove del Concurs Sibelius –aconseguit l’any 2000– i guanyador anys després de diferents concursos, com el Queen Elisabeth, amb èxits també amb les filharmòniques de Berlín i Viena, amb grans orquestres americanes, i amb la Concertgebouw o de Tòquio, l’han catapultat a un lloc prominent de l’actualitat violinística. La trajectòria concertística d’aquest violinista nascut l’any 1985 es remunta a la dècada dels noranta, però no ha estat fins ara que ha debutat al costat de l’OBC. Amb un violí Ysaÿe Guarneri del 1740 (de sonoritat exquisida i extraordinària en tot el seu registre) va oferir una versió de referència del Concert de Khatxaturian. Ple d’una gamma de colors, d’una dolçor en aquell “vals trist” que marca el tema central, d’una vitalitat rítmica excepcional, tan adient per a aquest concert, la interpretació denotava tota la qualitat que posseeix aquest solista certament excepcional. Però és per sobre de tot la sonoritat, la manera de copsar els diferents colors produïts per les escales modals, l’aprofundiment en les arrels de la música armènia que brollen dins el Concert (que té en Ara Malikian un dels màxims exponents en la faceta interpretativa) el que converteix la interpretació de Khachatryan en quelcom d’especial. La riquesa multicolor i complexitat tècnica que el destinatari d’aquest Concert, David Oistrakh, va accentuar encara més quan l’any 1940 va estrenar-lo en concert i en va complicar les cadències no són obstacle per a aquest violinista que amb poc més de trenta anys travessa un dolç moment artístic.

El concert de violí va venir precedit de la música del reusenc Josep Maria Guix titulada Imatges d’un món efímer. El mateix compositor va explicar al nombrós públic assistent les particularitats d’aquesta obra basada en diferents haikus japonesos: en la seva evocació i en el missatge que s’amaga darrere les paraules. La música de Guix és suggestiva, delicada, d’un refinament exquisit. Música que l’OBC va expressar amb tota mena de detalls sota la batuta del compositor txec Tomáš Netopil. I res millor en el debut al capdavant de l’OBC per a aquest director que el fet de poder oferir tres dels fragments més coneguts de La meva pàtria d’Smetana. Música nacionalista txeca per excel·lència, en què la descripció, l’evocació, les llegendes o els paisatges conviuen dins una de les partitures orquestrals més celebrades de l’escola nacionalista. Bona sintonia entre orquestra i director, amb uns músics que gaudien de les bellíssimes melodies que es desenvolupen a la partitura (entre les quals no podia faltar el celebradíssim El Moldava) i que per sobre de tot retrataven aquell món que el gran compositor de Bohèmia ens va deixar en la seva obra més cèlebre. Un gran concert, ben estructurat en l’elecció de les obres i per l’alt nivell interpretatiu assolit.