Subscriu-te

Crítica

Un ‘Holandès’ historicista, i històric

© Lorenzo di Nozzi
© Lorenzo di Nozzi

PALAU 100. Les Musiciens du Louvre Grenoble. Estonian Philharmonic Chamber Choir. V. le Texier. I. Brimberg. M. Kares. E. Cutler. H. Schneiderman. B. Richter. Dir.: Marc Minkowski. L’holandès errant de Richard Wagner (versió de concert). PALAU DE LA MÚSICA. 28 DE MAIG DE 2013.

Per Mercedes Conde Pons

El cicle Palau 100 va tancar la temporada 2012-13 amb l’èxit rotund de la proposta que Marc Minkowski i els seus Musiciens du Louvre van oferir al públic i que va servir per celebrar el bicentenari del naixement de Richard Wagner, junt amb la sèrie de propostes conjugades per a l’ocasió, com va ser, per exemple, l’exposició de peces d’Antoni Tàpies distribuïdes per diferents dependències del Palau de la Música Catalana.

Després de la recent i polèmica presentació al Teatro Real de Madrid del Parsifal de Wagner en la proposta de Thomas Hengelbrock amb instruments de l’època, hi havia expectació per sentir L’holandès errant (en la seva primera versió; París, 1841) en la lectura de Marc Minkowski i amb l’orquestra Les Musiciens du Louvre Grenoble, adaptada per a l’avinentesa amb instruments moderns (propis de l’època de Wagner).

Minkowski va saltar a la primera línia de foc en l’àmbit musical gràcies a les seves personalíssimes versions del repertori barroc i clàssic, amb un interès especial per la música francesa, al llarg de la dècada dels noranta. La impetuositat i els tempi accelerats són una premissa habitual en les lectures primerenques de Minkowski, però l’edat ha anat posant fre als seus impulsos. En la seva lectura de L’holandès errant no es va percebre una acceleració excessiva, però en canvi sí tempi àgils, d’acord també amb els instruments emprats, sobretot en les seccions de vent fusta i metall, àmbits en els quals els instruments han evolucionat més, si bé a l’època moderna els instruments ja presentaven pistons, tot i que amb un disseny tècnic més rudimentari; fet que afecta directament el so, més sec, menys brillant que en els instruments actuals.

© Lorenzo di Nozzi
© Lorenzo di Nozzi

Marc Minkowski va conduir orquestra i cor amb dinamisme i molt bon pas a través de l’exaltada partitura de Wagner, que té part de l’impuls en moviments estètics com l’Sturm und Drang a Alemanya i que van deixar empremta en el gènere romàntic alemany forjat  per C. M. Weber, però que està influïda també per estils tan diversos com el de l’òpera italiana. L’holandès errant, doncs, conté en potència les claus de tot allò que definiran l’estil operístic de Wagner en el futur, tant pel que fa a estructura com a estil. L’òpera, en la versió de París de 1841, va ser concebuda per l’autor sense pausa, amb l’ús dels leitmotiv més que evident al llarg de la trama i, a més, Wagner hi assaja ja un conjunt d’acords de sonoritats molt típicament reconeixibles en el seu estil posterior.

Malgrat que hi havia molta expectació per sentir com sonava aquesta òpera en una interpretació amb instruments d’època, el cert és que són pocs els canvis en què es va poder apreciar substancialment la diferència, si bé caldria matisar que la sonoritat dels instruments romàntics (o moderns) és menys brillant però més transparent que la dels sons actuals i això permet percebre millor la superposició de plans sonors. El que sí que va cridar l’atenció és l’impressionant elenc solista aplegat per a l’ocasió, liderat per la impactant soprano sueca Ingela Brimberg, una total desconeguda fins ara en l’àmbit català, però que va gravar amb lletres d’or la seva Senta al Palau de la Música Catalana, pel seu lliurament i adequació vocal, i per això es va endur la més gran ovació de la nit. Al seu costat, l’altre gran triomfador de la vetllada va ser el baix finès Mika Kares, que com a Donald (Daland en la versió més coneguda de l’òpera) va oferir una interpretació rodona musicalment i, fins i tot, escènicament. També Eric Cutler, com un apassionat Georg, i la impecable Mary d’Helene Schneidermann van excel·lir, tot destacant el timoner i mariner de Bernard Richter, una veu molt ben impostada i amb un gran futur. Vincent le Texier, que paradoxalment encarnava el rol protagonista, va mostrar fatiga vocal des de l’inici, amb una accentuació evident cap al final, si bé la seva presència física i alguns moments vocals d’intimisme van ser la millor versió d’ell mateix com a holandès. No l’ajudà gens la dependència de la partitura i el director al llarg de tota l’obra.

També el cor de cambra dels Estonian Philharmonic van tenir una actuació sòlida, si bé situats al darrere de l’escenari i gairebé atrapats entre els instruments van resultar insuficients en nombre per superar la massa sonora orquestral. En aquest sentit, els homes es mostraren més madurs que les dones pel que fa a l’arrodoniment i l’empastament de les cordes respectives, mentre que en el registre de soprano s’apreciava un excés de blancor tímbric, poc adequat per a Wagner.

Amb el gran suport que comporta la projecció dels subtítols de l’òpera traduïts al català, no es trobà a faltar la posada en escena en una versió de concert sense interrupcions que tampoc no es va fer pesada. Una composició decorativa de Martín Garcia Cros inspirada en l’ornamentació creada per Joaquim Renart per al Centenari Wagner de 1913 presidia l’escenari en record d’aquell gran esdeveniment, que no ha perdut dignitat enguany.