Subscriu-te

Un homenatge agredolç a Joan Guinjoan

© Antoni Bofill
© Antoni Bofill

PALAU 100. Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu. Martin Owen, trompa. Dir.: Josep Pons. Obres de Wagner, Strauss i Guinjoan. PALAU DE LA MÚSICA CATALANA. 21 D’OCTUBRE DE 2016.

Per Mila Rodríguez Medina

El cicle Palau 100 va acollir divendres passat l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu en un concert que es va convertir en un acte de reivindicació del nostre patrimoni musical. L’orquestra dirigida per Josep Pons va demostrar que ja no és aquella de fa cinc anys, en un estat depriment i sense recursos de qualitat, sinó que ara brilla per dret propi amb un Wagner espectacular. Si bé en el Concert de trompa núm. 2 d’Strauss no destacava tant la interpretació de l’orquestra acompanyada del solista Martin Owen, els fragments orquestrals d’El capvespre dels déus ens van mostrar una orquestra revitalitzada sota una direcció detallista, amb un color excel·lent a la corda i una secció de vent metall que no té res a envejar a les grans orquestres internacionals que visiten al llarg de la temporada el gran cicle del Palau de la Música.

No obstant això, aquest text hauria de ser, per sobre de tot, un homenatge a Joan Guinjoan. I ho ha de ser no només per qüestions indiscutibles que ara valorarem, sinó també per la manca de respecte o suport institucional en un acte de reconeixement vers un compositor vital en la història recent de Catalunya. Guinjoan estrenava Fiat lux, un poema simfònic que ha compost després d’un any molt difícil, quan es troba –atenció– prop dels 85 anys. Cap representant polític va assistir-hi, ni tan sols tractant-se de l’únic concert al Palau de l’orquestra d’un dels teatres públics més promocionats des dels poders institucionals del país, però tampoc no ho va fer cap directiu del mateix Teatre. Aquella era una oportunitat privilegiada, gairebé inqüestionable i obligada per esdevenir una veritable reivindicació política del respecte envers la cultura. Una oportunitat perduda.

© Antoni Bofill
© Antoni Bofill

Guinjoan encara manté una vitalitat aclaparadora. La conversa oberta que un parell de dies abans va oferir al Palau va ser un autèntic luxe. Un d’aquells moments en què només cal seure i escoltar les vivències d’aquell artista que, per la seva trajectòria vital, ha viscut de prop tots els grans moments de la composició musical des de mitjan segle XX. Hi podríem haver estat hores, allà. El més sorprenent és com aquesta vitalitat es manifesta encara en les seves composicions, amb una obra com Fiat lux en què la quantitat de matisos i timbres és tan gran que tot un poema simfònic va passar volant, i ens deixà suspesos amb un final tan magistral com els versos d’Antoni Clapés en els quals es basa:“cadències d’una música extrema / escampada per l’univers del misteri”.

Joan Guinjoan gaudeix del nostre respecte, el d’un públic que va fer que el compositor s’aixequés de la cadira de rodes. Ara només hi falta el tan aclamat compromís polític.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *