Subscriu-te

Crítica

Un León per a Tosca

© Tato Baeza-Palau de les Arts Reina Sofía

TOSCA DE PUCCINI. Oksana Dyka, soprano (Floria Tosca). Jorge de León, tenor (Mario Cavaradossi). Marco Vratogna, baríton (baró Scarpia). Mika Kares, baix (Cesare Angelotti). Emilio Sánchez, tenor (Spoletta). Aldo Heo, baríton (Sciarrone). Dir. d’escena: Jean-Louis Grinda. Dir. musical: Omer Meir Wellber. Producció del Palau dels Arts Reina Sofia de València. PALAU DE LES ARTS (VALÈNCIA). 4 D’ABRIL DE 2012.

 Per Robert Benito

Quan es té la sort de trobar un cantant en el qual conflueixen un instrument important, una bona tècnica, una generositat i un respecte cap a la partitura i cap al públic a més de versemblança física amb el personatge que interpreta, és simplement un plaer complet. I això és el que ens regala el tenor canari Jorge de León amb cadascun dels rols en què debuta, sigui Andrea Chénier, Pinkerton, Edgardo, o els que ha ofert aquí al Palau dels Arts: Don José, Radamès, Turiddu i ara Mario Cavaradossi en la reposició de la Tosca que es va estrenar al Festival del Mediterrani de l’última edició.

Una producció senzilla i minimalista en la qual a tall de flashback barreja els dramàtics acords inicials amb un vídeo de Tosca mirant l’alba d’una Roma que la veurà precipitar-se al buit igualment en un vídeo tremendament realista i resolent d’una manera encertada aquest moment tan complex teatralment.

Si les intervencions del tenor van saber transmetre aquest caràcter passional (“Recondita Armonia”) amb la força d’un liberal convençut i batallador (“Vitòria, vittoria!”) i el dramatisme de l’arxiconeguda “E lucevan le stelle”, la soprano ucraïnesa Oksana  Dyka de veu àmplia no va oferir el mateix equilibri de prestacions artístiques, de vegades per excés amb unes sobreactuacions fora de credibilitat i unes altres per estar més pendent de la batuta que no pas del seu personatge (“Vissi d’arte”).

Amb més d’una dècada de carrera, el baríton Marco Vratogna ofereix en els personatges més foscos de la seva corda una interpretació absolutament creïble i aquest Scarpia no n’és una excepció. El seu instrument és adequat, amb un timbre fosc, fins i tot desagradable, però el que arrodoneix la seva actuació és el caràcter sinistre i sàdic de la seva interpretació, amb un toc de fatxenderia més que no de prepotència i que fa del segon acte un acte veritablement memorable.

Si la proposta del director d’escena Jean-Louis Grinda s’entén d’acord amb un moment de pocs recursos econòmics i amb un plantejament historicista, per contra la força de la partitura s’ofega en un volum excessiu de l’orquestra que condueix l’actual titular Omer Meir Wellber, tot produint uns desequilibris entre fossat i escenari que no és nou en les seves actuacions i que esperem que amb el temps solucioni, ja que les idees musicals han de passar de l’efectisme a la qualitat.

Tosca és una òpera de repertori i ho continuarà sent, ja que com em va dir el mestre Zedda en una entrevista, Puccini ens manipula, fa que plorem, que ens emocionem i així va esdevenir-se al Palau en una nit memorable, amb un Cavaradossi d’antologia al qual el públic valencià va saber premiar amb llargues ovacions.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *