Subscriu-te

Crítica

Un ‘Messies’ a la vienesa omple L’Auditori

La Wiener Akademie Orchestrer. © Lukas Beck (imatge d’arxiu)
La Wiener Akademie Orchestrer. © Lukas Beck (imatge d’arxiu)

WIENER AKADEMIE ORCHESTER. Chorus Sine Nomine. Solistes vocals. Dir.: Martin Haselböck. Händel: El Messies. L’AUDITORI. 3 DE DESEMBRE DE 2013.

Per Xavier Chavarria

S’aproxima Nadal i com cada any proliferen els Messies de Händel, un oratori que no és estrictament nadalenc, però que s’ha acabat convertint en una tradició d’aquestes dates. L’Auditori de Barcelona n’ha proposat un d’internacional i de nivell remarcable, amb l’orquestra Wiener Akademie i el cor Sine Nomine, amb un bon equip de solistes i dirigit per Martin Haselböck. Cal començar, però, suspenent els responsables dels dos grans equipaments de la ciutat per haver permès una coincidència tan desafortunada amb Les noces de Fígaro de Mozart –en versió de concert– que sonava al Palau dirigida per René Jacobs, el mateix dia i a la mateixa hora. Malgrat aquesta coincidència, la Sala Pau Casals de L’Auditori estava inusualment plena de gom a gom, fet que evidencia el poder d’atracció que té aquest oratori, que continua arrossegant multituds més enllà dels melòmans habituals; la contenció en el preu de les entrades segurament també hi va ajudar, tot i que caldria veure si aquest públic tornarà a L’Auditori durant la temporada, o haurem d’esperar a tornar-lo a veure el Nadal que ve i en el pròxim Messies. A última hora es van anunciar dos canvis en l’alineació dels solistes del concert, una circumstància que, de fet, encara va afegir més incentius a la vetllada: la soprano Anna Prohaska i el contratenor Robin Blaze van cancel·lar per motius de salut, i van ser substituïts per dues veus del país i de gran categoria, Núria Rial i Jordi Domènech, que van acabar sent dos dels elements més destacables del concert.

Martin Haselböck va fer una lectura estàndard i previsible d’El Messies, una versió de tempos tranquils, sense gaires sorpreses ni grans brillantors, amb un criteri molt poc homogeni pel que fa a articulació i fraseig; i això va quedar ben patent en les llibertats ornamentals que es prenia cada solista sense tenir gaire en compte la coherència global de la versió. L’orquestra de la Wiener Akademie és qui més va patir aquest criteri erràtic, tot i que ens va sorprendre amb un so compacte i homogeni al llarg de tota l’obra, un xic metàl·lic a la corda aguda, però de sonoritat lluminosa i polida, amb un concertino exquisit i una secció de vent magnífica en la qual destaquen especialment les trompetes. El cor Sine Nomine (un nom que no dóna gaire confiança) està integrat per una trentena de veus discretes però efectives i que donen forma a un cor de poca potència però equilibrat entre cordes i amb bon sentit del fraseig. Un cor de personalitat difusa, amb tenors de veu poc madura, sopranos de timbre insuls i contralts inaudibles en certs passatges, però precisos en l’afinació i les agilitats. La seva prestació va anar guanyant a mesura que avançava el concert i el resultat general va ser molt correcte, amb moments fins i tot lluïts, com “The Lord gave de word”, l’“Al·leluia” (en què Martin Haselböck va fer una lectura un xic peculiar i sorprenent) o la fuga i l’“Amen” finals, que van redimir els dubtes inicials.

Els solistes van ser el millor de la vetllada. La soprano Núria Rial va substituir a última hora Anna Prohaska i va acabar sent l’estel més brillant de la nit. Rial està dotada d’una veu preciosa, no gaire potent però dolça i sinuosa, de vibrat vigorós i equilibrat, i un gran sentit de la línia: és una veu natural i alhora màgica. Va patir certa precipitació en les temibles agilitats de la seva primera ària, “Rejoice greatly”, però les de la segona part, “How beautiful are the feet” i “I know that my Redeemer liveth”, van ser sublims.

El contratenor Jordi Domènech va ser l’altre suplent de luxe; substituïa Robin Blaze i va tenir una actuació molt destacada, de bon gust musical, sensible i amb sentit dramàtic. La veu, però, li va sonar un xic enfosquida, se li afeblia als greus, i en alguns passatges no tenia una bona projecció; als aguts, en canvi, brilla més, s’hi sent més còmode i això ho explota amb ornaments i colorature de collita pròpia que li permeten deixar ben clara la seva enorme categoria vocal. El tenor australià Steve Davislim té una veu impactant, potent, timbrada i amb un vibrat natural que transmet molta seguretat –tot i una pronúncia de l’anglès força peculiar. I el baríton valencià José Antonio López va mostrar una veu vellutada i càlida, plena d’harmònics que li donen densitat i dolçor, i amb una potència ben dosificada que va esclatar en l’ària “Why do the nations”, i ho va reblar en la solemne “The trumpet shall sound”.

No va ser un Messies antològic, però va tenir un bon nivell i va deixar ben satisfet el públic.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *