Subscriu-te

Un Mozart galant i inquiet: la transcendència dels tòpics, per Faust i Antonini

© Antoni Bofill

PALAU 100. Isabelle Faust, violí. Il Giardino Armonico. Dir.: Giovanni Antonini. Obres de Mozart i Haydn. PALAU DE LA MÚSICA. 19 D’OCTUBRE DE 2017.

Per Jacobo Zabalo

La dialèctica és fascinant, es desplega en perpètua tensió des del primer concert per a violí compost per Mozart, on l’equilibri i el componiment típicament clàssic conviu amb la juvenil voluntat de crear ex novo, tot recolzant-se en els modes compositius de l’època però assolint alhora un grau de control i autoconsciència inèdits. El lirisme sobreabunda, però l’afinació d’Isabelle Faust busca ser tan endimoniadament precisa –ho aconsegueix, en la majoria dels casos– que amb prou feines hi ha lloc per a la recreació tòpica i ensucrada. Molt al contrari, proliferen els atacs incisius, que l’Stradivarius Sleeping Beauty del 1704 dota d’un volum, d’una substancialitat encisadora. És molt característica la seva capacitat per embolcallar i crear atmosferes, capacitat que reconeixem d’altres ocasions. En la present, però, el contrast entre contingut i forma és sublim, i es troba acompanyat magistralment per la direcció de Giovanni Antonini, savi agitador musical que, com de costum, promou i obté del conjunt Il Giardino Armonico una sonoritat punyent: dinàmiques vertiginoses, control absolut de la intensitat dels embats, inflexions perfectament marcades però sense perdre visió de conjunt ni sentit de la continuïtat, a penes vibrato a les cordes i, en suma, una agressivitat que cohabita miraculosament amb el sentit cantabile –o, millor, dansable– de moltes de la melodies que enarbora Mozart, melodies que abans de les lectures amb criteris d’època difícilment s’entenien o queien en l’irrellevant, requerides sota l’influx de l’emocionalitat d’un inexplicable postromanticisme. Els prejudicis –conscients o inconscients– són, com els tòpics, fonamentals: fonamenten una aproximació que cal tenir present per poder transcendir-la, amb arguments nous o des d’una perspectiva que aporti una coherència fins llavors obviada.

Giovanni Antonini coneix el segle XVIII, per descomptat, però –com sabem– és reconegut majorment per les seves pirotècnies vivaldianes (per exemple, la trencadora gravació de Les quatre estacions realitzada el 1994). En canvi, el repertori d’Isabelle Faust, deixant de banda els enregistraments per a violí sol de Bach, abasta prioritàriament el segle XIX, amb excursions puntuals al XX (sensacionals els enregistraments de Bartók i, sobretot, Berg). La trobada en l’interval delimitat per les dues franges cronològiques va ser, per això mateix, apassionant, tot donant peu a un resultat poc imaginable a priori, fins i tot si tenim present la multiguardonada gravació de les mateixes obres que recentment han protagonitzat els artífexs. Un enregistrament fantàstic –qui sap si de referència, en el futur–, però menys impulsiu i temperamental que l’espectacle viscut a la sala gran del Palau de la Música Catalana, amb cadències i improvisacions que dialoguen extemporàniament amb la creativitat mozartiana; un fet, aquest, que ens recorda com d’important és gaudir de la música en viu, i no només fent sonar en circumstàncies controlades –massa sovint com a mer fil musical– les peces clàssiques, “originals”, que no són sinó conseqüència d’un elaborat procés de producció. El directe dels grans artistes segueix sent quelcom irreemplaçable –obre la possibilitat d’una màgia que no deixa de sorprendre, quan s’esdevé– fins i tot si es produeixen desajustos o imprevistos tècnics. La violinista va patir uns i altres en la primera i la segona part, respectivament, de nul·la rellevància en comparació amb la generosa i magistral lliçó interpretativa que oferí. De cap manera es va veure afectat el seu compromís amb la música i amb el públic. A tall d’exemple: l’entesa amb Il Giardino Armonico va ser aclaparadora en l’“Allegro” d’obertura del Concert per a violí núm. 4, una peça en què conjunt i solista intercanvien el paper protagonista, i es fonen així mateix en moments d’exultant homofonia.

© Antoni Bofill

És cert que des del primer moment Faust havia buscat acompanyar el propi conjunt, com per erigir-se en protagonista des de dins, emancipada de la poc nombrosa però molt desperta i vivaç massa orquestral. Òbviament no vam assistir a una reivindicació de l’individu –subjecte metafísic o afectat pel fatum– com en els concerts romàntics i posteriors; però, encara a l’interior dels límits del Classicisme, sonà indubtablement gloriosa l’afirmació del violí, instrument que contribueix al teixit orquestral i s’exalça puntualment per sobre de la resta d’instruments. La dialèctica que els concerts per a piano escenifica es pot trobar de forma més modesta en les millors versions d’aquests concerts, que assumeixen el seu caràcter no merament virtuós, sense per això deixar de defensar el nervi creatiu que atresoren. En tractar-se d’obres primerenques, amb clares influències epocals i, doncs, un llenguatge escassament idiosincràtic, han tendit a ser menyspreats, a l’ombra d’aquelles composicions per a pianoforte. L’escriptura és en efecte més senzilla, els diàlegs amb l’orquestra menys elaborats, i l’extensió menor. Això no impedeix, però, que trobem en ells una espontaneïtat melòdica que no és merament “agradable”; resulta, en realitat, d’una capacitat imaginativa fora del comú, que ha estat considerada per alguns –des l’altre extrem de la crítica, en aquest cas positiva– com sobrenatural, investint el creador amb l’epítet de diví, davant l’inexplicable facilitat dels seus temes.

Al Palau de la Música no només tornà a refulgir l’art d’Isabelle Faust. El lluïment del conjunt –per si no havia quedat clar el seu rol protagonista, fidel interlocutor de la solista– s’explicità en la segona part amb una vibrant lectura de la Simfonia núm. 49 de Joseph Haydn, més coneguda com “la Passione”. Forma part de les obres compostes sota l’auspici creatiu del moviment que es va anomenar Sturm und Drang, i hi trobem en efecte un recorregut per emocions extremes, que els músics d’Il Giardino Armonico van representar amb la teatralitat més creïble, posant tota l’atenció a l’entonació de les frases i una precisió tremenda. L’última peça programada, el Concert per a violí núm. 5, en La major, KV 219 havia de ratificar l’estranya impressió de trobar-nos davant d’una obra sensacional –coneguda entre els melòmans, especialment els mozartians–, però a penes interpretada en viu. Per no entrar entre els concerts obertament virtuosos no es programa amb freqüència, ja que, tal com succeeix als altres concerts per a violí de Mozart, a priori sembla que no es presta a l’exhibició ni incita –si més no, segons la partitura– al desplegament més extrem de la versatilitat del violí. Una intèrpret com Isabelle Faust està molt lluny de necessitar la plasmació circense de les seves habilitats tècniques. Dit això, no va defugir la possibilitat d’improvisar en els seus diàlegs amb el conjunt o de monologar, a soles, per camins a vegades poc transitats. Inclús en aquests casos es va mostrar molt còmoda sobre l’escenari i somrient, vestida amb una elegància gens ostentosa. El seu port mai és altiu i inaccessible, i per això mateix a més d’un li podria semblar vinguda d’un altre món, aliè a l’excés de pompa que acompanya les personalitats que requereixen d’una autoimatge potent per poder complir amb les més altes expectatives. La faldilla, d’arquitectura clàssica i tall modern, acompanyava amb gràcia i discreció els moviments dels peus, que semblaven fidels a la partitura, molt especialment aquells que evoquen balls galants. El “Rondeau” que tanca l’últim concert per a violí de Mozart, amb espai per al minuetto i la meravellosa disbauxa d’aires turcs, condensa i resol la paradoxa oferta per Isabelle Faust i Giovanni Antonini.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *