Subscriu-te

Un nou instrument: el diàfan ‘diàphano’

El diàphano
El diàphano

TRIO ARTIS. Obres de Satie, Bach, Granados, Chopin, Piazzolla, Txaikovski, Fauré, Lorenc, Pedrell, Debussy, Saint-Saëns, Mozart-Fay i Mascagni. PALAU GÜELL. 21 DE JUNY DE 2016.

Per Josep Barcons Palau

Aquest 21 de juny passat, mentre a la platja l’OBC celebrava el Dia de la Música i el primer dia d’estiu amb alguns hits del repertori en un concert multitudinari, un tros més amunt, al Palau Güell, s’hi feia una vetllada íntima que hauria fet les delícies del seu egregi propietari i promotor. Al saló central del sumptuós edifici construït per Gaudí, s’hi gaudia d’un concert selecte, en el qual –talment com si es revisqués la febril indagació d’invents de final del segle XIX– es presentava mundialment un instrument nou: el diàphano.

L’acte tenia aires d’una de les soirées a què Güell (gran amant de la música) era afeccionat. I al saló noble (que amb el seu orgue i la seva cúpula vertebra en planta i en alçat tot l’edifici), un centenar escàs de persones van gaudir de l’ambient proper i familiar amb què es va vestir la presentació d’un instrument ben peculiar. A aquest ambient proper, hi contribuïen tant els lligams entre inventor i alguns dels assistents (entre els quals els músics Manel Cabero, Daniel Antolí i Salvador Pueyo) com els llaços familiars. I és que, per presentar el seu invent, Xavier Garcia va comptar amb el concurs musical del Trio Artis, en què toca el seu fill Joaquim, i amb el suport del seu altre fill, David, que es va cuidar de l’aparat tècnic. Imbuït d’aquest ambient, el pare dels dos fills i d’aquest nou instrument, un cop acabat el concert i per tancar la vetllada, no dubtava a etzibar (amb un punt de timidesa descarada i simpàtica) un: “Va! Aneu-vos-en cap a casa…”, propi de qui se sent amo del lloc que ocupa. Per això, salvant la vestimenta i les maneres, fins i tot hom podia haver jugat a creure que la barba, la figura eixuta i la mirada digna de Xavier Garcia eren ben bé les del mateix Eusebi Güell…

El diàphano (del qual parlarem in extenso en un dels propers números d’aquesta Revista) és un instrument de so diàfan, fruit de la unió intel·ligent de la sonoritat límpida dels diapasons amb un mecanisme i una aparença notablement similars als d’un piano. Però aquest Frankenstein d’Euterpe, lluny de ser una monstruositat abjecta, té un timbre captivador, que bascula entre el d’un orgue positiu, un vibràfon, una celesta i una harmònica de vidre.

Per demostrar la versatilitat d’aquest nou instrument, el Trio Artis (i en particular la seva pianista, Claudia Valetta) van oferir un programa que –com el de l’OBC un tros més avall– també presentava varietés. Però el recorregut per Satie, Bach, Granados, Chopin, Piazzolla, Txaikovski, Pedrell, Saint-Saëns…, lluny de ser un popurri inconnex d’estils i èpoques, estava articulat de manera ben orgànica. Bravo, per tant, a aquests joves músics, pel plantejament del concert i la tria d’un repertori constituït per obres per a trio, per a duo, transcripcions d’obres simfòniques i –en la majoria dels casos– obres per a piano.

En cinc ocasions (comptant el bis) tocava el trio al complet; i Joaquim Garcia (violí), Mònica Marí (violoncel) i la pianista Claudia Valetta al diàphano van mostrar una molt bona entesa i un perspicaç bon gust en cada una de les peces. La subtilesa sonora del diàphano, però, jugava alguna mala passada i deixava al descobert algunes mínimes imprecisions d’afinació en alguns començaments de frase, sobretot en el registre greu. Unes minúcies que, fet i fet, el so envoltant i la profusió d’harmònics d’un piano haurien encobert… Aquesta manca de so envoltant (fruit dels harmònics que falten als diapasons) també feia que, en els moments de més ímpetu del tercer moviment del Trio amb piano, op. 50 d’Enric Granados, faltés corpulència a la interpretació. Res imputable als intèrprets, doncs, sinó a la naturalesa d’un instrument que no pot (ni vol) assolir la potència d’un piano i que potser no acaba de tenir el seu terreny de joc més propici en la fogositat romàntica i postromàntica. En canvi, en les dues obres a duo amb el violoncel (els poètics Après un rêve de Fauré, que deixava sentir per primer cop el bellíssim so greu de l’instrument, i “El Cigne” del Carnaval dels animals), el diàphano responia bé als equilibris sonors i s’assolien versions gustoses per a paladars refinats.

En la resta del programa, tant Valetta com l’instrument van respondre amb solvència al repertori abordat. Malgrat algunes ganyotes de descontentament que revelaven innecessàriament a la vista allò que per a l’oïda estava prou ben resolt, Valetta va fer transitar el públic per un món de noves sonoritats. Després de trencar el gel amb la Gymnopédie núm. 1, que semblava feta amb noves harmonies, va prosseguir amb l’“Ària” i “Primera variació” de les Goldberg, que van posar de manifest que en el registre mitjà-agut i amb un determinat tipus d’articulació “a la barroca” es fa molt evident el martelleig sobre el diapasó. En el fabulós Nocturn op. 72 núm. 1 de Chopin, Valetta es va mostrar convincent, si bé els sobreaguts de l’instrument es disparaven amb una brillantor excessiva. Amb el “Gran pas de dos” del Trencanous, l’instrument agafava dimensió de magnífica caixa de música, igual que en la “Dansa de la fada de sucre” interpretada posteriorment. Però on instrument i intèrpret van excel·lir absolutament va ser en el Clair de Lune de Debussy i sobretot en la Milonga del ángel i en l’Invierno porteño de Piazzolla, interpretats –amb so celestial i angèlic– just el dia del solstici d’estiu en què, a l’altre hemisferi, comença l’hivern porteny.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *