Subscriu-te

,

Un Off Liceu sobre les problemàtiques socials

OFF LICEU. Laura García Olalla: Cuestión de pelotas. Laura García Olalla i Inés Moraleda, mezzosopranos. Anna Crexells, piano. Joan Arnau Pàmies: Lied. Jessica Aszodi, soprano. Marc Horne, flauta. Joan-Martí Frasquier, saxo baríton. Joan Arnau Pàmies, piano i electrònica. Andreu Gallén: Daugthers of Bilitis. Elena Gadel i Anna Moliner, sopranos. Andreu Gallén, piano. FOYER DEL LICEU. 6 DE MARÇ DE 2020.

La primera sessió de la quarta temporada de l’Off Liceu – Diàlegs musicals va reafirmar que propostes alternatives com aquesta presenten més interès que algunes de les produccions de la temporada estable a la sala gran. El cicle està molt ben pensat i és capaç d’atraure un públic heterogeni, amb un important nombre d’assistents menors de 45 anys. El refrigeri i la conducció de l’acte per una presentadora, en aquesta ocasió la periodista Anna Pérez Pagès, arrodonien la vessant lúdica d’un format d’espectacle que facilita l’acostament entre creadors i públic, sobretot perquè busca –i aconsegueix- potenciar la presència i comprensió de la música contemporània. És un aparador on s’hi tasta la polièdrica actualitat creativa.

Tal i com és característica del cicle, el nexe comú el serveix la veu com a instrument acompanyat de piano, conjunt o inserida en una proposta multidisciplinar. Les tres obres programades en la cita d’obertura d’enguany sobrepassaven els marges musicals i revaloraven allò marginal, agonístic i lúdic. Alhora ho subvertien i es desenvolupaven com uns exercicis artístics on la naturalesa dramàtica pròpia de les arts escèniques esdevenia un eix principal de la narració. Les tres composicions eren directes i sense elucubracions intel·lectualoides ni llibrets laberíntics, jugaven amb projeccions i el videoart; alhora que s’afermaven com a evidents valors crítics als problemes de la societat i la civilització actuals. I és que les tres composicions apostaven per retornar l’art a la seva funció social des d’una reflexió personal d’abast col·lectiu. Com en el cas de la tercera obra, a la primera, la de Laura García Olalla, també s’hi percebia una ombra híbrida amb el reportatge periodístic.

Amb la pròpia compositora com a mezzosoprano interpretant la primera secció, Cuestión de pelotas denunciava l’explotació infantil des de l’àmbit laboral i del proxenetisme en països subdesenvolupats. Estructurada en diversos episodis, arrancava amb la paròdia i el sarcasme amb plors afinats i musicals en una mena de melòleg on l’alternança entre cant i recitat bastia la implacable crítica al consumisme i al caràcter depredador l’ésser humà. A partir d’una música gens especulativa, la mezzosoprano Inés Moraleda va prendre el protagonisme en la resta de la composició encarnant una víctima que cantava amb una línia melòdica definida sobre efectes sincopats i alguna cèl·lula repetitiva en un ritme obsessiu com a justificació dramatúrgica del drama de la jove costurera. Al marge de la duresa del missatge, la més contundent i críticament mordaç de les tres, va sorprendre una secció central més ràpida, a la manera d’una disseminada i pretèrita cabaletta. L’epíleg, amb molta presència del registre sobreagut del piano, despullava el missatge sobre l’esclavitud infantil abans que una tonada fora d’escena atansés a l’espectador cap a l’abisme de culpabilitat i de complicitat pròpies com a ciutadà i ésser humà al que apel·la la compositora davant la injustícia d’aquest tema.

Per la seva part, el Lied de Joan Arnau Pàmies presentava amb referències clares a la música de jazz i de cabaret –en la veu de Jessica Aszodi- en una estilització de fluències musicals lentes, amb una clausura a bocca chiusa i altres efectes sonors. Sobre un breu text en anglès centrat en una amenaça sense identificar, però que Pàmies va concretar en el canvi climàtic, construeix una balada filtrada pel sintetitzador que genera un ambient d’allò que alguns en dirien “ressonàncies boreals”. De les notes en pedal de la flauta i el saxofon emergia un coixí de marcat onirisme i efecte narcòtic, en un estil proper a les conegudes músiques emprades per a la meditació, distanciat de la producció anterior de Pàmies, de caire molt més experimental. Aquest Lied, per tant, cercava una via més comunicativament planera, d’abast universal, equiparable a la suggestiva imatgeria intrauterina reflexionada pel filòsof Trías. El lirisme i un sentit melòdic van ser el fonament d’una música bressoladora, confegida sota una sensació global de fluïdesa i organicitat en les progressions -molt pausades- dels acords de jazz que després nodrien les parts dels solos. De les tres obres de la vetllada, va ser la més bella en el sentit aristotèlic de la proporció i l’harmonia.

La major aclamació se la va endur Andreu Gallén amb Daugthers of Bilitis. El canvi de registre i gènere formal l’apropaven al musical nord-americà en la recreació de la història de la primera associació lèsbica, Daughters of Bilitis, dels Estats Units d’Amèrica. Sobre text de David Pintó, es dividia en quatre grans blocs d’innegable encant melòdic i també combinava parts parlades, cantades i narrades. Aquestes últimes, a manera de documental periodístic. De les tres obres, aquesta va ser la més emotiva, gràcies a l’actuació de les actrius i cantants Elena Gadel i Anna Moliner que, al marge de la seva faceta mediàtica, van encarnar els seus rols amb entrega i molt coneixement secundades pel propi Gallén al piano.

Imatge destacada: (c) Toni Bofill.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *