Subscriu-te

Crítica

Un ‘or del Rin’ que il·lumina però no enlluerna

© Antoni Bofill
© Antoni Bofill

L’OR DEL RIN de Richard Wagner. Alan Held. Oleg Bryjak. Francisco Vas. Katarina Karnéus. Nadine Weissmann. Sonja Gornik. Mikhaïl Vekua. Friedemann Rölig. Bjarni Tohr Kristinson. Ralf Lukas. Willem van der Heyden. Lisette Bolle. María Hinojosa. Inés Moraleda. Dir. musical: Josep Pons. Dir. d’escena: Robert Carsen. Producció del Bühnen der Stadt Köln. LICEU. 22 D’ABRIL DE 2013.

Per Mercedes Conde Pons

El darrer Wagner que es va sentir al Gran Teatre del Liceu va ser el dels cossos estables i els solistes habituals del Festival de Bayreuth, la referència interpretativa de l’obra wagneriana, encara avui dia. El repte de Josep Pons, director musical de la casa, davant del seu primer Wagner en fossat escènic era, doncs, elevadíssim. I, veritablement, el director va saber treure el màxim profit dels recursos de què disposava. Això sí, tot i que les comparacions són odioses, cal tenir en compte que qualsevol símil entre aquest Or del Rin i el que ofereixen ciutats operístiques de tradició a nivell europeu i, fins i tot, més enllà de l’Atlàntic, és gairebé insà. I és important tenir-ho en compte perquè Barcelona i el Liceu són, per tradició, ciutat i teatre wagnerians per excel·lència. Un matís que cal no oblidar i que, més encara, cal reivindicar. No es pot ser absolutament condescendent en moments crítics com aquests i, més encara, amb el complex avenir preanunciat, d’una banda, i la voluntat de millora qualitativa promesa, de l’altra.

I de millores, cal dir, se’n van copsar. Sobretot al fossat, on Josep Pons es va situar per defensar una partitura compromesa i que cal emmarcar dins un continuum que es resoldrà i caldrà valorar en retrospectiva d’aquí a quatre anys. L’orquestra va defensar l’obra molt atenta a les demandes interpretatives del seu director. Una versió molt fidel al text –tal com el mestre havia anunciat en la roda de premsa prèvia a l’estrena–, però potser per això, tímida en excés. La música de Wagner exigeix rauxa i d’aquesta n’hi va haver ben poca al llarg de tot L’or del Rin (dues hores i mitja seguides de música). Només al final, en l’entrada dels déus al Walhalla, es va poder apreciar aquell ímpetu marcial, aquell batec intern, aquella frisança inestable que sostenen els leitmotiv del Walhalla, els nibelungs i Loge, respectivament. Però ja era massa tard i el teló va caure quan tot just la flama s’encenia. Aquesta timidesa a què fèiem referència en la visió musical de Josep Pons tenia una raó de ser. D’una banda, el respecte sonor als cantants en escena –a vegades ofuscats tot i això per una escenografia que no ajudava gaire a la projecció del so– i, de l’altra, la minuciositat musical requerida als membres de l’orquestra, que va tenir instants molt bells i, en contraposició, desafinacions no justificables. La feina de Pons al capdavant de l’orquestra és evident i meritòria. Ara bé, caldrà potser esperar al Capvespre per apreciar-ne els resultats, tant a nivell orquestral, com a nivell dramaturgicomusical, quan tant l’orquestra com Pons hagin madurat, els uns la unitat sonora que Pons busca, i l’altre la visió dramàtica que cerca en la Tetralogia de Wagner. Per això és una llàstima que només es pugui veure una òpera per temporada, fet que donaria una visió més unitària del conjunt. Tant de bo d’aquí a cinc anys es pugui sentir una Tetralogia sencera, per assaborir la maduresa d’una feina que vol anys.

© Antoni Bofill
© Antoni Bofill

A nivell vocal es va poder apreciar –en el repartiment alternatiu a l’estrena– el bon fer d’Alan Held en la part de Wotan, malgrat posseir un timbre massa clar i amb poc pes per a la part del déu, en l’evolució que es demana del seu personatge a partir de La valquíria. En L’or del Rin, però, la seva va ser una aportació prou consistent, com també la de l’Alberich d’Oleg Bryjak, molt lliurat a nivell teatral i amb un timbre fins i tot massa atractiu per al rol del nan. Francisco Vas va fer un Loge esplèndid, en un paper que li va con anell al dit, tant per personalitat com pel seu timbre, que ha crescut i s’ha arrodonit, però sense perdre el caràcter particular que el fa tan reconeixible. El seu Mime de fa deu anys en aquesta mateixa òpera preconitzava aquesta evolució i és satisfactori veure les expectatives acomplertes. Les veus femenines van complir amb èxit en els seus papers, amb una Katarina Karnéus com a Fricka de veu molt homogènia, igual que la Freia de Sonja Gornik, mentre que les tres nimfes del Rin (Lisette Bolle, María Hinojosa i Inés Moraleda) es van avenir a la perfecció en l’aspecte vocal. Un luxe l’Erda de Nadine Weissmann, i una llàstima que la seva aparició al Pròleg sigui tan breu. Correctes Bjarni Tohr Kristinson (Fasolt), Ralf Lukas (Froh), Willem van der Heyden (Thor) i Mikhaïl Vekua (Mime); millor Friedemann Rölig com a Fafner.

El Liceu va optar en aquesta ocasió per la proposta escènica ideada per Robert Carsen, junt amb Patrick Kinmonth (escenògraf i figurinista) i Manfred Voss (il·luminació). Una proposta molt simple visualment però força convincent. Ambientada en una època poc determinada de la primera meitat del segle XX, fa una aposta explícita per la denúncia dels grans mals de la humanitat arran de la industrialització, ja sigui amb la destrucció de la Natura (el Rin és un riu contaminat i en estat de putrefacció, fet que propicia que les nimfes, també corrompudes, deixin escapar el secret de l’or), com amb la diferència de classes que situa els rics i poderosos (els déus del Walhalla) a la mateixa altura moral que els obrers. Tots ambicionen el poder, els diners, fet que els portarà a la perdició de la qual Erda adverteix Wotan. Carsen fa una bona feina de caracterització dels personatges, fins i tot d’aquells aparentment poc profunds emocionalment, com Freia o les mateixes nimfes. La il·luminació tenia un paper important, la d’evocar els elements fantàstics proposats per Wagner (els gegants, les transformacions d’Alberich, el foc…) i crear les atmosferes visuals que la música suggereix. Sort que la feina de Manfred Voss en aquest sentit va ser excel·lent, altrament la màgia hauria brillat per la seva absència.