Subscriu-te

Un recital en ‘crescendo’

26è FESTIVAL INTERNACIONAL DE MÚSICA DE SANT FRUITÓS DE BAGES. Josep Bros, tenor. Maria Miró, soprano. Marco Evangelisti, piano. Cançons napolitanes de Tosti, àries d’òpera de Mozart, Verdi, Bizet, Massenet, Cilea, Puccini i Mascagni i sarsuela de Lecuona, Soutullo y Vert, Marquès, Sorozábal i Martínez Valls. JARDINS DE MÓN SANT BENET. 16 DE JULIOL DE 2020.

De vegades la temperatura dels concerts, i més dels que se celebren a l’aire lliure, no depèn tan sols del termòmetre d’ambient. El passat dia 16, als jardins de Món Sant Benet la meteorologia era òptima, però va semblar que Maria Miró, Josep Bros i Marco Evangelisti triguessin una mica més del normal a escalfar el clima de la vetllada, potser per l’estranyesa de la circumstància, tant per als artistes com per al públic, després de tants mesos sense assistir –la majoria– a un concert i sens dubte aclaparats per una atenció a les mesures de distanciament social que fregava el nerviosisme.

Potser tampoc hi va ajudar el disseny d’un programa una mica inconnex, que seguia l’esquema habitual partint de peces més senzilles i desconegudes cap a les més exigents, i que, en tot cas, va quedar justificat per la detallada i sempre il·lustradora presentació d’Oriol Pérez Treviño.

Després de dues napolitanes antològiques –La serenata i L’ultima canzone–, van seguir tres blocs amb àries d’òpera i sarsuela. Mentre que Maria Miró va optar per peces habituals del repertori de soprano –“Deh vieni non tardar”, vals de Musetta…–, Bros va arriscar una mica més, potser perquè el repertori belcantista en què ha excel·lit sempre no li va semblar adequat per al format del concert. Així, tal com ha estat fent els últims temps als seus recitals, va programar una ària del desconegut Il corsaro de Verdi i dues de les més populars de Cilea i Puccini, totes igualment exigents i que li van permetre anar creixent amb el pas dels minuts. El bregat pianista Marco Evangelisti va ajudar-lo amb ofici tot extraient el màxim de les reduccions a piano d’uns acompanyaments orquestrals particularment densos.

No hi ha recital que la sarsuela no pugui fer remuntar i en la darrera part del concert aquesta es va aliar amb unes veus ja escalfades per oferir una recta final pletòrica. Especialment brillant va estar Maria Miró interpretant “Mulata infeliz” de María de la O de Lecuona, mentre que també va defensar amb convicció una desconeguda Lágrimas mías del mallorquí Pau Marquès. Bros, per la seva banda, es va servir de peces clàssiques del gènere –“Bella enamorada”, “No puede ser”– per acabar de reblar la seva elegant línia de cant i perfecta dicció, a més del color únic i agradabilíssim del seu instrument.

Tres propines –una per al lluïment individual de cada solista i un duet– van arrodonir un concert el ritme del qual va flaquejar en alguns punts per la lentitud que imposaven les entrades i sortides de l’escenari, i afectat inevitablement per la distància social que va contagiar els intèrprets d’un certa estaticitat.

Els propers dos dijous, dos concerts més acabaran d’arrodonir la vint-i-sisena edició d’un festival valent que ha sabut trobar la fórmula adequada per continuar endavant malgrat les dificultats.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *