Subscriu-te

Un ‘Requiem’ de Verdi mancat de música i sobrat d’imatges

© May Zircus
© May Zircus

TEMPORADA OBC. Orfeó Català. Cor Jove de l’Orfeó Català. Carmen Solís, soprano. Ana Ibarra, mezzosoprano. Bruno Ribeiro, tenor. Michel Pertusi, baix. Dir.: Kazushi Ono. Requiem de Verdi. L’AUDITORI. 19 DE MAIG DE 2017.

Per Lluís Trullén

Una interpretació fallida del Requiem de Verdi a L’Auditori amb mapping inclòs. Aquest podria ser el resum de la versió escoltada aquest cap de setmana de la monumental obra verdiana en què només les intervencions de l’Orfeó Català i del Cor Jove de l’Orfeó, la veu del baix Michele Pertusi i l’esplèndida interpretació del “Libera me” per part de la soprano Carmen Solís van lluir en una versió que no serà precisament recordada pel seu nivell interpretatiu, i menys encara visual. En aquesta versió del Requiem es presentava un mapping en una coproducció amb l’Orquesta Sinfónica de Castella i Lleó i l’Orquestra Ciutat de Palma. Imatges de la natura i abstractes que es projectaven sobre les parets de L’Auditori, però que exceptuant alguns moments puntuals, com l’entrada del “Dies Irae”, no van assolir ni a nivell creatiu ni com a complement del Requiem res de remarcable. Aquestes projeccions que amb tanta idoneïtat s’han realitzat en espectacles sobre façanes d’edificis, no només no van aportar cap valor artístic significatiu, sinó que distreien, avorrien i desconcentraven de la música. Al Requiem de Verdi, d’una força interior incommensurable en si mateixa, no li calen additius.

I com si aquesta atmosfera visual enrarida es volgués encomanar del pla musical, la versió va assolir –la nit de divendres– uns resultats estranys, descompensats, amb moments certament brillants i emotius, però en d’altres excessivament discrets. La batuta del mestre Kazushi Ono, que va dirigir l’obra de memòria, no plasmava l’essència tan subtil del “Lacrymosa”, o de l’“Ofertori” –per esmentar dos passatges–, amb un equip de solistes que a priori mostraven una indubtable solvència, però que no es va reflectir en les seves intervencions. El tenor Bruno Ribeiro, amb problemes en l’afinació i en la concreció dels aguts, i una mezzo de qualitat contrastada com Ana Ibarra no van estar a l’alçada que calia esperar. Com bé apuntava el crític Michel Steinberg, “els solistes, per més que ens recordin Aida i Elisabeth, Amneris i Eboli, Radamès i Don Carlos, Ramfis i el rei Felip, no han d’exhibir cap personificació específica […], Verdi busca cantants amb el poder i la imaginació de projectar caràcter i situació”. I possiblement va ser la manca d’aquests dos factors els que no van mostrar en conjunt l’equip solista.

La complexa entrada en uníson en octaves entre soprano i contralt i de grans esculls en l’afinació de l’“Agnus Dei”, les intervencions del baix i un deliciós “Libera me”, van ser els moments àlgids d’una versió en general discreta. Gran aportació de l’Orfeó Català i del Cor Jove de l’Orfeó Català, que des de l’entrada en fortíssim del “Dies irae” fins a les tres ppp amb què clou l’“Amen” de la seqüència, van mostrar conjunció, ensambladura i contundència en una obra que coneixen a bastament. La direcció d’Ono va resultar discreta, poc emotiva, cuidant més aspectes tècnics que no expressius, però assolint moments de gran bellesa, com la subtilitat, la sensibilitat i el refinament aconseguits en el “Lacrymosa” i, per descomptat, en la punyent entrada del “Dies irae”. En definitiva, un Requiem de Verdi del qual esperàvem molt més a nivell musical.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *