Subscriu-te

Crítica

Un ‘Requiem’ d’orgull i reconciliació

L’OBC a l’Auditori de Barcelona. © May/Zircus (foto d’arxiu)
L’OBC a l’Auditori de Barcelona. © May/Zircus (foto d’arxiu)

TEMPORADA OBC. Juan Manuel Gómez, trompa. Cor Madrigal. Solistes vocals. Dir.: Pablo González. Britten: Serenata per a tenor, trompa i corda, op. 31. Mozart: Requiem, KV 626. L’AUDITORI. 28 DE FEBRER DE 2014.

Per Xavier Chavarria

En la programació de concerts a casa nostra és una evidència que el repertori simfonicocoral, la presència de veus –ja sigui de cors o solistes– al costat de l’orquestra, és una garantia d’èxit, tant pel que fa a l’assistència de públic com al grau de satisfacció i les bones sensacions que acostumen a deixar. L’OBC l’encerta de ple programant obres d’envergadura, populars i vistoses –però de qualitat– en què la veu té una presència destacada o protagonista: vam gaudir d’allò més amb la Gran Missa de Schubert o amb La infància de Crist de Berlioz, i esperem “amb candeletes” Un rèquiem alemany de Brahms i la Simfonia dels Mil de Mahler, que de ben segur ompliran de gom a gom una Sala Pau Casals de L’Auditori que darrerament mostra un índex d’assistència preocupant (i les raons, com ja us podeu imaginar, no tenen res a veure amb qüestions musicals). Els solistes arrosseguen aficionats; però els cors també, i encara més si són de qualitat i d’alt nivell com el Cor Madrigal que dirigeix Mireia Barrera i que s’ha convertit en un col·laborador assidu i fiable de l’OBC. Aquest cap de setmana totes dues formacions van afrontar amb èxit un monument simfonicocoral captivador i alhora delicadíssim: el Rèquiem de W. A. Mozart.

Un altre encert de la proposta va ser programar en la primera part la Serenata per a tenor, trompa i corda, l’opus 31 de Benjamin Britten, una obra d’orfebreria suggerent i evocadora, inspirada en poesies d’autors britànics de gran categoria i que l’OBC mai no havia interpretat abans. L’ambient màgic i nocturn esquitxat de subtileses que distingeix aquesta obra de joventut de Britten, escrita en plena Segona Guerra Mundial, no es va aconseguir fins ben avançada l’obra, però els dos solistes van estar a l’alçada des del primer moment i van liderar una lectura de tall intimista: Juan Manuel Gómez (que és trompa solista de l’orquestra) va defensar amb molta solvència la seva delicadíssima part combinant una trompa sense pistons amb una de moderna; i el tenor Werner Güra va exhibir una veu preciosa, de timbre càlid i tornassolat que el so vehement de la corda va ocultar en algun passatge de l’obra.

S’hauria agraït moltíssim (de fet, en obres com aquesta, resulta fonamental) disposar dels textos i les traduccions dels poemes al programa de mà (les del Requiem, en canvi, sí que hi eren, tot i ser arxiconegudes), com també hauria estat més propícia una il·luminació de la sala més tènue i adequada a l’atmosfera de l’obra.

La segona part la va ocupar el Requiem de W. A. Mozart en una versió esplèndida, plena d’idees, lluny del dramatisme i l’efectisme apocalíptic que el tenyeix habitualment, sense grans contrastos ni tensions, però ajustat, ple de rigor i convincent. Pablo González hi va imprimir el segell habitual de pulcritud i equilibri sonor, sense apassionament però vigorós i ple de vida, i també amb algunes decisions discutibles quant a articulació i fraseig (excessivament tallades les melodies del Kyrie, Cum Sanctis tuis o Huic ergo). L’OBC va respondre amb molta solvència (tret d’algun desgavell rítmic al Te decet Hymnus inicial) i el quartet de solistes va vorejar la perfecció: la soprano Elizabeth Watts i la mezzo Ann Hallenberg amb un timbre bellíssim i equilibrat, el tenor James Gilchrist, formidable en totes les intervencions, i el baríton José Antonio López, de veu noble i poderosa.

Menció especial mereix el Cor Madrigal, que va tenir una actuació memorable. La formació que lidera Mireia Barrera és un instrument sòlid, compacte i ben conjuntat, disciplinat i altament fiable, i que ha aconseguit rejovenir-se sense perdre el bon nivell. Les trenta-vuit veus que van defensar aquest Requiem van passar amb nota el temible desafiament que proposa Mozart, amb fugues endimoniades i agilitats vocals, salts de vertigen (Ne absorbeat o De poenis inferni) o acords i passatges que demanen potència i musculatura vocal (Rex tremendae o Sanctus). Però per sobre de tot impacta la contundència i la unanimitat interpretatives: sonen com una sola veu, amb un timbre homogeni i ben empastat, i una afinació modèlica. A part el gruix vocal, ben poc a envejar als cors punters europeus. És un plaer sentir-los i un luxe tenir-los a casa.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *