Subscriu-te

Crítica

Un rèquiem per a la inauguració d’un festival

© Miquel González
© Miquel González

FESTIVAL DE PERALADA. Orquestra i Cor del Gran Teatre del Liceu. Polifònica de Puig-reig. Eva-Maria Westbroek, soprano. Luciana D’Intino, mezzosoprano. Giuseppe Filianoti, tenor. Michele Pertusi, baix. Dir.: Josep Pons. Requiem de Giuseppe Verdi. 13 DE JULIOL DE 2013.

Per Jaume Comellas

Encara que pugui semblar paradoxal i fins i tot una broma d’humor negre, programar un Requiem –si és el de Verdi o el de Mozart– constitueix una manera excel·lent de començar un festival de música. Per tant, aquest ha estat un bon inici de l’edició d’enguany del Festival de Peralada.

Les característiques d’aquesta monumental composició, així com la seva història, són conegudes a bastament per tot afeccionat mínimament sensible i, per tant, evitarem reiteracions innecessàries. Sí que cal insistir en el substrat de sinceritat que en va presidir la realització. Verdi, cal no ignorar-ho, a més de ser un gran músic també va ser una persona d’una sòlida humanitat en el sentit més ètic i, per extensió, de compromís amb la seva societat i amb el seu moment històric. I ens referim a aquest aspecte –en principi aliè a connotació creativa intrínseca–, per subratllar que aquesta composició és el fruit d’una necessitat personal i íntima: al marge, per tant, de tota idea de convenció o concessió. El component sinceritat, amb els sinònims autenticitat, veritat…, emergeix constantment per damunt de la seva hora i mitja de durada.

Prou s’ha insistit també en la seva concepció operística, entesa en un sentit dramàtic rotund, ufanós i imposant. Però poc s’ha sabut escatir quin tipus de religiositat i de sentiment propi respecte de la mort tradueix aquesta obra. Des d’aquesta perspectiva s’ha d’entendre com una resposta personal, estilísticament identificadora de la personalitat creativa del seu autor i del moment en què es trobava –Aida i Don Carlo com a referents propers i Otello i Falstaff en unes envistes llunyanes imprevisibles. És, per tant, el Verdi madur que respon des d’una vitalitat controlada i acceptada al tema de la mort sobre el canemàs que imposa la forma missa. Hom podrà adduir que l’exaltació dramàtica i la manera tan efusiva en què s’expressa en determinats moments lleva càrrega reflexiva i mística; que hi ha més crit que no pregària; que la imprecació domina sobre l’oració. Són reflexions que ens poden portar a un infinit argumental prou interessant. Però definitivament resta una obra d’una plenitud i grandiositat inqüestionable; emotiva en molts passatges, poderosa i monumental: sense que tot plegat no impedeixi discutir tot allò de discutible que pot tenir.

© Miquel González
© Miquel González

A Josep Pons se li poden aplicar els valors positius i dels altres que tot artista important pot adquirir de manera natural. Allò que no es pot dir d’ell és que sigui un músic mat; o sigui, mancat de lluentor i de vida, ans tot el contrari; com tampoc no es podrà dir d’ell que no lliuri els seus treballs ben acabats. Tot en ell està perfectament controlat i tot obeeix a un pla rigorós. Així ha estat també en aquest cas de manera prou exacta. I això s’ha fet especialment manifest en el treball dels conjunts, amb una orquestra compacta i equilibrada com en les millors ocasions de la formació liceística. Tanmateix hom hi ha trobat a faltar capacitat d’emoció, de calidesa, de matís i d’acabar d’integrar en un ideari precís el conjunt dels elements en joc, alhora no tots ells homogenis, com el mateix quartet vocal. Ha estat un Requiem fidel a la seva grandiositat, però entès aquest concepte més des de la dimensió externa que no de la interna; més extravertida que no introspectiva.

Un cor de més de 200 membres va imposar la llei de prou quirats en aquesta parcel·la tan important i tan estimada sempre per Verdi. El quartet vocal –quatre noms destacats– va lluir la força individualitzada de cadascun dels seus components, amb especial èmfasi en els femenins; el registre de Filianotti no és l’ideal per a aquesta partitura i Michele Pertusi és una veu poc rotunda. Eva-Maria Westbroek va avançar, amb el seu cant poderós, que el seu recital del pròxim dia 2 dedicat a Wagner pot ser esdeveniment important. D’altra banda, un món que molt probablement encaixa més amb les seves condicions.