ÒPERA A CATALUNYA. Giuseppe Verdi: Rigoletto. Llibret de Francesco Maria Piave basat en Le roi s’amuse de Victor Hugo. Luis Cansino, Antoni Lliteres, Elisa Vélez, Jeroboám Tejera, Anna Tobella, Anna Farrés, Juan Carlos Esteve. Orquestra Simfònica del Vallès. Cor Amics de l’Òpera de Sabadell. Daniel Gil de Tejada, direcció musical. Carles Ortiz, direcció d’escena. LA FARÀNDULA (SABADELL). 1 DE MAIG DE 2022.
Rigoletto tanca la temporada de la Fundació Òpera a Catalunya amb una producció amb un bon nivell que recull tots els elements verdians que l’han portat a la fama: dramatisme d’alt voltatge musical, interpretacions creïbles i una posada en escena sòbria i elegant.
La proposta escènica que signa Carles Ortiz és fidel a l’original, sense excentricitats i amb una escenografia de Jordi Galobart clàssica. El Palau del Duc de Màntua se simplifica amb una escala central de pedra negra que majestuosament domina l’escenari, mentre que els actes segon i tercer mostren una escenografia de tall realista gens enfarfegada, jugant amb uns murs que separen interior i exterior en els actes segon (casa de Rigoletto) i tercer (taverna de Sparafucile), reforçada per la il·luminació de Nani Valls, que donen sentit als enganys amb què juga el llibret de Francesco Maria Piave, inspirat en el drama francès Le roi s’amuse de Victor Hugo. El mateix Ortiz signa un vestuari elegant i atemporal amb indicis de principis de segle XX.
Un dels aspectes fonamentals de l’òpera és creure el que veus i emocionar-te. En aquest sentit, cantants i orquestra, amb Gil de Tejada al capdavant de la Simfònica del Vallès, van complir les expectatives. Uns i altres es van mostrar entregats. En l’àmbit actoral van estar molt ben dirigits per Ortiz, en una lectura clara i sense perdre’s en teories psicològiques, tot i que l’escena en què Gilda demana al pare que no mati el duc va resultar bastant sobreactuada. Gil de Tejada, va saber trobar el nervi musical i intensitat dramàtica que requereix l’obra amb moments on accentuava els tons foscos de la partitura, atent a les veus i al cor i amb una Simfònica de bon fer professional.
Luis Cansino va fer gala d’una molt bona veu baritonal, generós en la projecció i compromís escènic, que anava creixent en intensitat a mesura que avançava l’obra, fet admirable, ja que sobre ell recau tota l’òpera en un dels rols més difícils escrits per a baríton. Va estar esplèndid a “Cortigiani, vil razza dannata” del segon acte, i va impregnar de patetisme els duos finals “Chi è mai, chi è qui in sua vece?…” i “V’ho ingannato… colpevole fui…”.
L’altre gran protagonista de la nit va ser Antoni Lliteres com a Duc de Màntua. La dualitat de què el dota Verdi, personatge odiós en el text i líric i melòdic en la música, és un dels esculls que ha de superar l’intèrpret. I Lliteres ho va fer amb nota. A la seva primera ària, “Questa o quella” va demostrar que la seva veu de tenor és bonica tot i un pèl metàl·lica, es troba còmode en els aguts i té bona emissió, li va posar caràcter a “Parmi veder le lagrime” i simpatia a “Bella figlia dell’amore”, però va resultar una mica pla a “La donna è mobile”.
Elisa Vélez, en canvi, no va estar a l’altura de l’enorme exigència del seu rol. Va mostrar-se desigual de principi a fi. A les escenes corals gairebé no se la sentia i li sobrava vibrat, mentre que a les àries, sorprenentment, treia veu amb uns aguts, també sorprenentment desiguals, que anaven de l’excel·lència al crit. Per exemple, el duo “È il sol dell’anima, la vita è amore” va passar sense pena ni glòria, però la cabaletta va sortir rodona, i va interpretar la famosa ària “Gualtier Maldè!”, amb intenció, molt mesurada i de veu cristal·lina mentre que els nombrosos moments de lluïment belcantista que ofereix la part de Gilda van quedar en una discretíssima coloratura. Sí que va estar bé, en canvi, en la candidesa amb què dota el seu personatge.
La veu profunda i cavernosa de Jeroboám Tejera va encarnar meritòriament Sparafucile, un rol breu, però amb entitat, mentre que Anna Tobella va fer una Maddalena fresca i desinhibida. Anna Farrés com a Giovanna i Juan Carlos Esteve com a Monterone van tancar un repartiment molt ben gestat, sense oblidar el cor d’homes, immens i contundent en totes les seves intervencions, especialment al “Zitti, zitti, muoviamo a vendetta” del primer acte, a “Duca, Duca!” i fins i tot en l’efecte del vent.
La proposta que hem vist al Teatre la Faràndula de Sabadell es podrà veure a partir del dia 6 a Sant Cugat, Manresa, Reus, Viladecans, Girona, Barcelona i Santander.
Imatge destacada: (c) Toni Bofill.
